L'autèntic rostre del PSOE
Finalment aquell líder socialista que l'any 1982 va guanyar les eleccions per majoria absoluta al Congrés dels Diputats i que tothom veia com el gran salvador de la pàtria perquè, suposadament, trencaria amb el passat franquista després dels governs de Suárez i Calvo Sotelo, ha exhibit, sense rubor, el seu autèntic rostre franquista o pseudofranquista (pel cas és el mateix). El rostre que ja va exhibir en l'infaust 23-F i en el cas dels GAL, l'ha manifestat ara, davant l'hipotètic pacte de Pedro Sánchez amb els partits catalans sobiranistes. A Felipe González i la famosa Susana Díaz, junt amb la resta de barons incondicionals, no els ha importat gens enfonsar el PSOE, per garantir la supervivència de l'establishment i la bicoca que els ofereix formar-ne part. Tots ells no han parat fins que han aconseguit defenestrar el secretari general, elegit més democràticament.
Aquell Felipe González elegit líder del PSOE en el congrés de Suresnes el 1974, proclamant el dret a l'autodeterminació dels pobles, una proclama que només era un subterfugi per amagar la seva vinculació amb la dictadura i amb la unidad de España franquista que ara defensa obertament ell, els seus fidels barons del PSOE i, òbviament, tot el PP de Rajoy. Un modus operandi que fa temps molts hem denunciat (jo mateix ja ho vaig fer en el congrés de fusió del socialisme català el 1978, quan aleshores era militant del PSC-R del Pallach).
Quantes clatellades i vexacions més necessita la direcció i els militants del PSC-PSOE per adonar-se una vegada per sempre que els objectius dels catalans, fins i tot dels catalans inscrits al PSC, estan a anys llum dels objectius del socialisme espanyol? Les seves continuades i infructuoses demandes federalistes pretenen una utopia que mai veuran plasmada si segueixen dependents del PSOE o de qualsevol altre partit espanyol. Una utopia en què molts podríem estar d'acord, si forméssim part d'un estat amb cultura democràtica, però no de l'Espanya borbònica, involutiva, antiquada i inqüestionablement predemocràtica. L'Espanya actual d'un PP de corrupció sistèmica i d'hegemonia alarmant, és força més maldestra i destralera que la del Borbó Felip V. Ara com que no ens poden vèncer militarment, Rajoy ho intenta per mitjà d'un continuat setge del submís poder judicial (fiscalia i Tribunal Constitucional).
atesa, doncs, la trencadissa del PSOE (potser ara també li caurà la O), caldria que el Miquel Iceta i la Núria Parlon no es conformessin a dir no a Rajoy, sinó que en el congrés de novembre decidissin la no-vinculació al PSOE tot arrancant aquestes maleïdes sigles del PSC (PSC-PSOE), indicatives de la dependència de Ferraz, i propulsant el socialisme de la Catalunya independent que s'albira.
