El PSC i la catalanitat
Si es consuma la intenció del PSC de votar no a la investidura de Rajoy en contra del parer del “nou” PSOE, la crisi del model de relació que els socialistes catalans van pactar el 1977 amb els socialistes espanyols serà un fet. Serà la segona gran crisi política del sistema de partits polítics catalans, si descomptem la primera, la que el 1982 va destruir el PSUC, el partit dels comunistes catalans que ara volen imitar els comuns. Veurem si se'n surten, perquè el front nacional popular que propugnen forçosament ha de ser més tebi ideològicament. D'això, tanmateix, ja en parlaré un altre dia. Centrem-nos en els socialistes.
Més enllà de la crisi general de la socialdemocràcia europea, la crisi del PSC està vinculada específicament al procés sobiranista català i s'assembla molt a la que va portar a dissoldre la federació de CiU el 18 de juny de 2015, al cap de tres dècades de matrimoni entre nacionalistes i democratacristians. La tensió sobiranista, provocada per l'esgotament de l'Estat de les Autonomies, ha conduït a la crisi definitiva del catalanisme regeneracionista, de dreta o d'esquerra, que ha estat preponderant a Catalunya en els darrers 130 anys amb l'oferta de transformar Espanya per encaixar-hi la realitat nacional catalana. Va esclatar CiU, i dins la federació UDC, i la decisió del PSOE d'afavorir la investidura de Rajoy està portant al límit la crisi del PSC, que arrenca del revés a l'Estatut el 2006, propiciat també pel PSOE. Només En Comú Podem es manté ferm en la defensa d'aquest catalanisme, diguem-ne presobiranista, que ho xifra tot a influir en el govern d'Espanya. Per resumir-ho en un eslògan: “La revolta catalana ha de servir per fer la revolució espanyola.” Les “lluites compartides” han de servir per això.
Catalunya ha canviat molt des del Pacte d'Abril de 1977 que va obrir la porta a la unitat socialista. El document del pacte estipulava que el nou partit havia de ser plenament sobirà, per bé que “en la perspectiva de la unitat de tots els socialistes de l'Estat”, s'articularia amb el PSOE. Passades les eleccions del mes de juny d'aquell any, que la coalició Socialistes de Catalunya va guanyar amb claredat, es va convocar el congrés d'unificació socialista, al qual ja va participar-hi el PSC-R, el tercer grup socialista, oposat al PSC-C de Joan Reventós, que havia creat Josep Pallach, i que anava a la deriva després de la mort d'aquest, l'11 de gener de 1977, i del fracàs de la coalició electoral nacionalista, acordada amb CDC i UDC, que a les eleccions a Corts de 1977 es va presentar amb el nom de Pacte Democràtic per Catalunya.
Llegits avui, els protocols de la unificació socialista semblen d'un altre temps. La unitat socialista es va fonamentar ideològicament en sis principis molt genèrics. 1) La transformació de la societat mitjançant l'accés al poder polític per part dels treballadors. 2) La socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi. 3) L'organització autogestionària de la societat. 4) La societat ha de satisfer els mitjans que assegurin la igualtat i la dignitat de l'home. 5) El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol. 6) La recuperació de les institucions i principis configurats en l'Estatut del 1932, la seva actualització i aprofundiment. Res del que es resumeix en aquests sis punts s'ha assolit ni a Catalunya ni a Espanya ni tan sols quan el PSC i el PSOE han tingut responsabilitats de govern. A més, la negació del concepte d'autodeterminació, el famós dret a decidir, ha estat el punyal que el PSOE ha clavat al PSC.
La unitat del socialisme catalanista amb el PSOE sempre s'ha justificat amb una raó ètnica. Calia evitar, deien, la fractura de la societat catalana per raons d'origen. Potser sí. Però la paradoxa és que avui la majoria dels dirigents socialistes que tenen orígens a fora de Catalunya, començant pel president Montilla o Celestino Corbacho, parlen normalment el català i en fan bandera, mentre que un noi nascut el 1982 a Santa Coloma de Gramenet i diputat independentista, és pràcticament monolingüe castellà, a diferència de l'alcaldessa socialista, i en fa bandera per eixamplar, diu, el sobiranisme. Sí que han canviat les coses, oi? El 1977 era inconcebible que això fos així. La identitat dels partits catalanistes està mutant a causa de l'empenta del sobiranisme, però paral·lelament a aquesta mutació se n'està produint una altra en relació amb com entenem la catalanitat. Però d'aquesta qüestió no en vol parlar ningú, no fos cas que prenguéssim mal.
