Opinió

Tribuna

Antifranquistes tots

“I si estem malbaratant l'única oportunitat que tindrem de viure una revolució?

Tots els antifranquistes som antifranquistes, és clar. I tots ens sentim ferits per la nostàlgia col·lectiva del que per a aquest país podia haver estat la República i no va ser; i podem evocar aquell esperançador esclat de llum brevíssim i de final tràgic. I a més, tots els que no vivim aferrats a aquells privilegis que a vegades alguns confonen amb mèrits podem fer nostra l'ambició antiga i actual d'un país digne amb una escola i sanitat públiques potents, amb serveis socials veritablement equipats per als rescats, amb el dret d'habitatge i la resta de drets bàsics satisfets, i que esdevingui un projecte de vida en comú que veritablement es projecti cap a la justícia social, la igualtat i la democràcia. I fins aquí les coincidències. Més enllà d'aquest espai on segons tots els indicis demoscòpics conflueix una àmplia majoria, emergeixen ufanosos tots els recels, les lluites pel poder i les consegüents animadversions entre famílies. Uns, ferits emotivament per la II República que no va poder ser, tocats per la mítica i l'èpica social i sensibles a les perpètues ànsies de fraternitat amb tots els pobles d'Espanya; els altres, afectats per emotivitats nacionals, capaços de travessar tres-cents anys d'història amb una única frase i propensos a contemplar El Born com un santuari. En les criatures d'aquestes terres, són sensibilitats que generalment no es presenten pures i absolutes sinó combinades en diferents gradacions, però quan es concreten en formacions polítiques que, com és natural i legítim, procuren esdevenir hegemòniques provoquen escenes com les que hem vist aquests dies. Antifranquistes organitzant una exposició antifranquista que ha irritat fins al paroxisme altres antifranquistes que, davant l'estàtua decapitada, van alliberar uns quants desitjos ocults en bona part (no tota) de la nostra ànima col·lectiva. La que conserva la memòria d'un dictador que va morir al llit i només havia pogut trobar consol en els comunicats mèdics habituals durant la seva llarga agonia. Podem contemplar-ho amb sentit de l'humor, o posar-nos la camiseta del nostre club i prendre partit sense miraments, però no és fàcil alliberar-se d'un amarg presagi. I si estem malbaratant l'única oportunitat històrica que tindrem la major part de nosaltres de viure una revolució? O el que s'hi aproxima més? Per aconseguir-ho no es pot comptar amb els independentistes que fan tot el possible per mai deixar de ser-ho, ni tampoc amb aquells a qui tots els nacionalistes els resulten inquietants excepte l'espanyol, però sí amb els que hem vist la batalla a l'entorn de l'exposició d'El Born amb anguniosa perplexitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.