És el nacionalisme...

El que ha passat a la gent del PSC només és la comprovació fefaent que el nacionalisme espanyol unitarista d'arrel castellana i vells somnis imperialistes no només existeix, cosa que desmenteixen tots els espanyols nacionalistes, sinó que està més rampant que mai, i actua com qualsevol altre nacionalisme europeu o d'on sigui. I com a nacionalisme dominant, o sigui triomfant, malgrat la decadència llarguíssima que ha sofert i malgrat l'absurd de Gibraltar (quin orgull guerrer pot tenir un nacionalista espanyol si no han estat capaços de recuperar una roca en tres cents anys?), quan se sent atacat o creu en perill allò que es pensa que és seu per dret de conquesta, llavors s'uneix, toca la corneta, puja la bandera al pal, fa formar la tropa, i es prepara per atacar.

Això és normalíssim. Mirin la Thatcher amb les Malvines/Falkland, Putin amb Crimea, o Israel cada dia, set dies a la setmana, per un pam més o menys. I etc. El que fa gràcia de tot plegat és com encara hi ha bona gent que creu que aquest nacionalisme pot arribar a pactar un estat federal de debò, és a dir, primer, reconeixent la sobirania de les parts, i després, la cessió de poder a un estat comú. Mai dels mais. L'estat de les autonomies va ser un bon invent en el seu moment, però un patafi a la llarga, perquè negava, donant a tothom el mateix, allò que deia que reconeixia, és a dir, la diferent nacionalitat i part de poder de catalans, bascos i gallecs. L'absurd de l'autonomia de Madrid fa evident que només era una descentralització administrativa i quatre concessions folklòriques. Quan Maragall s'inventà la necessitat d'un nou estatut (els convergents no ho volien), va fer saltar les primeres alarmes i el PP-PSOE no van parar fins que el van tenir domat i al corral. Allí es van obrir els ulls de molts, però sembla que els del PSC, una bona part, van seguir cecs.

A Catalunya hi ha nacionalisme, com a tot arreu. No hi ha res més nacionalista que un asturià: “Asturias es España, lo demás tierra conquistada.” Però a certa gent de l'esquerra li fa com vergonya, i creuen ser internacionalistes, pactistes, federalistes, etc... Jo també. Sempre que la part amb qui he de repartir-me el poder deixi ben clar que reconeix qui sóc i quin dret sobirà tinc. Si els nacionalistes espanyols baixessin del burro –el seu– d'una vegada, nosaltres podríem baixar molt tranquils, de dalt del burro, i crec que una gran majoria acceptaria un estat federal autèntic dins una federació europea. Això de voler la independència, ara i avui, només és una necessitat imperiosa per fer que d'una vegada per sempre el nacionalisme espanyol accepti que Catalunya és una nació, una cultura i un lloc al món tan vàlid com el seu. I que no és seu. Però com que no ho fan, i no ho faran, perquè la seva cultura és la de “sostenella y no enmendalla”, doncs al final viurem en un estat independent per culpa d'ells. Perquè la majoria dels catalans, amb un bon pacte, en farien prou. Però ells, no. O sigui, que la perplexitat dels del PSC només és degut al fet que no volen veure qui tenen de companys de viatge: gent que prefereix perdre que pactar. Acatar, sempre, mai dialogar.