La tria sembla feta

Aquest fenomen té una data precisa: el 10 de juliol de 2010, dia en què hi va haver la multitudinària manifestació de protesta per la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Just fins abans d'aquell dia, en moltes tertúlies, en trobades d'escriptors, en congressos universitaris, en fires de gremis, en reunions familiars, en jornades d'empresaris i en molts sopars entre colles encara disteses amb la pau artificial dels sedants perquè feia decennis que el Catalunya no despertava de la seva subjugació..., en tots aquests esdeveniments, dic, solia aflorar, grapejada i inevitable, aquella noble declaració de Voltaire: “No comparteixo la seva opinió, però cregui'm que donaria la meva vida per defensar el seu dret a expressar-la.” I tothom aplaudia. I els catalanistes, independentistes i demòcrates tornàvem semicontents (i enganyats) a casa, fonent de nou la servitud voluntària amb la idea somiosa que sí, que una altra Espanya era possible.

Ara, al 2016, quan una de les conseqüències reals de defensar el dret a la lliure expressió de les idees i opinions contràries a les teves podria posar de veritat en risc la teva vida (o una part de la teva vida), ja ningú canta aquell vell bell pensament de Voltaire. L'èpica i el compromís amb la paraula eren només cosa de l'antic règim, el d'abans de la revolta democràtica, quan les paraules i les promeses sortien gratis. Aquella bona gent ha entès que havia de resguardar-se perquè s'acostava l'irreparable: que aviat Espanya hauria de triar entre créixer com a democràcia o ser una dictadura. I tot apunta que l'elecció ja està feta.