El mirall

Els darrers esdeveniments han posat els socialistes catalans davant el mirall. I, tanmateix, no hi surten gaire afavorits, tot i que el vidre és força entelat. En hores baixes i crisi de referents, els sociates han entrat a la dimensió desconeguda, pendents d'un miracle que no saben ni s'espera.

Tot és prou complex, quan un munt d'interrogants s'obren sobre l'espectre socialista, tant al país com en els referents espanyols i fins i tot europeus. La socialdemocràcia està malalta i la seva crisi és generalitzada, ja que a tot Europa es veu el pa que s'hi dóna. A part d'això, el PSOE ha perdut la brúixola, segrestat per barons en temps de república, i amb l'error, l'immens error, de proclamar: “No somos de derechas ni de izquierdas”, com diu la sultana Susana.

Al mig de l'incendi, Miquel Iceta s'aferra a un clau roent i intenta salvar els mobles, però el mirall mostra la cruel realitat d'una figura descarnada. Del totpoderós PSC, amb un magnífic historial i una ufanosa projecció, només en queda la imatge d'un partit en desbandada. L'acumulació d'un munt de crisis personals i polítiques els ha conduït a una situació gens envejable amb constant pèrdua de vots i militància, unes evidents dificultats econòmiques i el desgavell ideològic, a més de la competència dels comuns, que se'ls menja l'espai referencial.

Per aconseguir un cop de timó, cal cobrir-se amb un sac coronat de cendra al cap i fer penitència a la plaça pública. Només una refundació, des de la humilitat, pot salvar els “darrers de Nicaragua” i intentar el vol cap a un futur avui desconegut. Repte difícil. Almenys a mi m'ho sembla.