Immaterials tots

Ja és casual, no crec que cap cap pensant municipal ho hagi fet rumiant-ho, ja és casual que el pregó d'obertura de la festa major de Girona el pronunciés –l'aixequés– l'estimada colla veïna dels Marrecs de Salt i que a l'exposició de fires inaugurada ahir al Museu d'Història de la ciutat, La Girona de l'aigua, es mostrin deu de les més de cent dovelles originals (130 kg de pes/u) conservades del pont del Dimoni sobre el riu Güell a Santa Eugènia de Ter.

També és casual que la Unesco aprovés la inclusió dels castells a la llista universal representativa del patrimoni immaterial de la humanitat el novembre de 2010 en la reunió del comitè intergovernamental per a la defensa, protecció i empara del patrimoni immaterial, celebrada a Nairobi (Kenya); i, casualment, que la reconstrucció i recuperació del pont sobre “la riera Güell” fos aprovada en segona volta (el 1981 ja s'havia fet) el setembre d'aquell mateix any 2010, per unanimitat de tots els grups municipals reunits al ple de la corporació de Girona (Catalunya). D'aquells dos acords històrics per a la humanitat mundial i local, coincidents en el temps, sis anys ens en separen quan avui –merescudament– els castellers saltencs i les pedres eugenienques protagonitzen l'inici de la festa de la tardor a la metròpoli: ambdós representants del patrimoni immaterial de dos pobles mil·lenaris del pla del Ter, dos municipis annexionats a aquella falsa Gran Gerona, si bé la vila de Salt va saber revertir la dependència imposada en el tardofranquisme... no pot ser un fet casual el que la capital ha programat urbi et orbi per Sant Narcís, la política té molt de gestual i aquesta acció no pot ser de cap manera innòcua, ni inodora, incolora i insípida, com l'aigua dels quatre rius i una séquia. Congraciar-se amb els veïns no és mai una mala cosa.

A l'eugenial Núria segur que li agrada la metàfora que podria sortir del paral·lelisme entre l'enxaneta del castell i la clau de volta del pont. Ambdós acompleixen una funció vital: el primer, “tanca” la verticalitat de la construcció quan aquesta està a punt de ser carregada i fa l'aleta, aixecant el braç, amb la mà oberta, com indicant sóc aquí amunt, més amunt; la segona, la clau de volta, és la darrera peça central que es col·loca i que per la seva geometria serveix per resistir les tensions i “tancar” l'horitzontalitat d'una estructura pensada per acostar ribes i transitar sense fronteres, més lluny, sempre més lluny. La metàfora anunciada resta pendent, immaterial.