Conviure

Deixeu-me que insisteixi sobre les terrasses. Com sabeu ara hi ha una comissió d'“experts” –les cometes són perquè jo en formo part, tot i que només sóc experta en l'art d'escoltar– que debaten en mitja dotzena de trobades diversos aspectes sobre un tema que tant ens afecta com a ciutadans (ai, se m'ha escapat la paraula!). Un tema és el de la convivència entre vianants, persones amb alguna disminució física i el plaer de conviure sense molestar-nos. No cal ni dir-ho: els horaris i els excessos hi han de trobar un equilibri. Es tracta de conviure. I no sols això: fer una Barcelona més dialogant, amb més contacte veïnal i amb l'elegància de no trobar nyaps molestos al bell mig del carrer. Hi comptem amb arquitectes, amb dissenyadors, amb polítics, amb escriptors, amb el gremi de restauració i amb la veu dels sindicats. Persones tan diferents com Pilar Rahola o Xavier Mariscal, com Marià Favà o Beth Galí, com Xavier Cerdà o jo mateixa, discutint, de vegades amb vivor, de vegades amb un consens implícit i explícit: tot plegat fa goig de debò.

De mica en mica, les idees avancen. L'objectiu és construir, entre tots, un llibre blanc.

Aquesta Barcelona nostra és de vegades caòtica, de vegades incomprensible, de vegades arrauxada i de vegades assenyada. Qualsevol tossuderia que ens afecti a tots o qualsevol reglament no adequat a les necessitats dels barcelonins, han de ser foragitats. Però no són així totes les ciutats grans del món? Si impedim l'antigalla cruel dels toros, Barcelona és i serà més cosmopolita.

Que la invasió turística és desagradable? Sens dubte. Que hem de fomentar un turisme més selecte, més amatent a l'art i la cultura i menys a la sangría i el botellón, que tan aliens ens són? No hi ha dubte.

Jo adoro les terrasses, un espai de distensió, de lleure, de llibertat, sentint-nos bressolats per la muntanya i pel mar. Un privilegi que ni Franco ens va poder arrabassar. Visca Barcelona! (i les comarques també, que consti).