Badant per Girona
He de reconèixer que jo badava. Alguna cosa m'ha cridat l'atenció i he girat el cap. Passejava pel bell mig de la Rambla. Era un capvespre suau de tardor. Les taules dels cafès estaven atapeïdes de clients. He observat que un dels trams de la terrassa, el de més cap al pont de Pedra, estava ben buit. De manera que he imaginat que l'establiment que el serveix havia tancat. I he girat el cap, per pura curiositat. Patam! Un fort cop al braç i a la mà contra alguna cosa dura.
–Perdoni, he sentit que em deien de molt a prop. I he entès la situació: m'acabava d'atropellar un ciclista. Per sort, no m'ha fet caure.
Me l'he mirat amb mala cara. Els ciclistes tenen un concepte de la circulació viària diferent: ells no s'aturen als semàfors, passen pels passos zebra com si tinguessin preferència, circulen per les voreres, marxen tranquil·lament pels carrers contra direcció... i roden per la Rambla. Jo no sé si ho poden fer o no. No sé si tenen codi de circulació com els altres conductors. El cas és que ho fan. Com que no contaminen, com que fan esport, com que són gent moderna i progre... Es veu que ho poden fer. Si més no, ho fan amb perfecta impunitat. Per cert: sabeu si tenen alguna assegurança de responsabilitat?
No ha sigut res, em dic a mi mateix i començo a pujar cap a les Pedreres –perdoneu la immodèstia, però vaig néixer i visc a les Pedreres, a tocar de la muralla–. Quan sóc al Portal Nou i estic a punt de travessar-lo, gairebé ja és fosc. No hi fa res. Quan jo era menut només hi havia una bombeta de 25 watts encastada entre les pedres de la muralla per il·luminar tota la pujada. Ja era molt. Si es fonia aquella bombeta estàvem unes nits esperant que la lluna ens ajudés a saber on posar els peus. Ara hi ha llum a dojo, tant a les escales com al carrer de baix. De manera que he pogut veure prou bé un home que venia per l'esquerra i que s'ha arraconat per deixar-me passar sota el portal. Educadament. El que no podia veure és que arran de paret hi duia un gos petitó i probablement polit. I encara menys que entre el gos i el seu amo hi havia una corretja.
Ja he dit que el gos era petit. Per sort. He ensopegat amb la corretja invisible i no he caigut perquè el gos ha cedit...
Sí, he arribat sencer a casa. Tots els ossos sencers i al seu lloc. Puc estar content. He travessat mig Girona vella, he tingut dos accidents i he arribat il·lès. Cada dia és més perillós viure a ciutat. Abans, fa molt de temps, tothom sabia què havia de fer al carrer. Caminar per la vorera dreta, deixar pas a les senyores i a les persones grans, córrer a fer l'amistat als capellans... Tot ha canviat, per bé o per mal.
