Qui valida les imatges?

Tenim els ulls plens de metra­lla visual. En un entorn cons­tituït avui per la interacció immer­siva i per­ma­nent amb les imat­ges, ¿qui deci­deix quina o qui­nes són aptes per ser d'ús públic i, sobre­tot, per pas­sar a ser ico­nes d'una història, d'un per­so­natge, d'un con­flicte? Amb quins cri­te­ris o fona­ments una imatge és selec­ci­o­nada, pro­po­sada i accep­tada com a refe­rent ico­nogràfic per a la poste­ri­tat?

Estem satu­rats d'imat­ges espec­ta­cu­lars. A l'occi­dent euro­peu solem fer els àpats del dia sota el bom­bar­deig de plans-seqüència que els noti­ci­a­ris tele­vi­sius pro­gra­men sense treva ni com­passió. Els dia­ris repro­du­ei­xen contínua­ment a les por­ta­des de paper i a les ree­di­ci­ons electròniques sense fi les matei­xes ico­no­gra­fies. El peri­o­disme sense imat­ges ja arriba a ser sos­pitós tant per a l'edi­tor com per al con­su­mi­dor de notícies.

Diu­menge pas­sat bona part de la premsa, inclòs aquest diari, plas­mava el final del culo­brot de la inves­ti­dura al Congrés dels Dipu­tats amb la foto del soci­a­lista Her­nando feli­ci­tant Rajoy. Una ins­tantània que pre­te­nia resu­mir la con­clusió de deu mesos de des­go­vern pro­vi­si­o­nal i alhora la crisi del PSOE que encar­nava Her­nando, mà dreta fins lla­vors del defe­nes­trat Pedro Sánchez.

El procés pel qual una deter­mi­nada foto o un vídeo arri­ben a ser imat­ges-marca d'uns fets de rellevància històrica resulta tan apas­si­o­nant d'exa­mi­nar com difícil d'aco­tar. Tots tenim al cap imat­ges síntesi d'esde­ve­ni­ments cru­ci­als per a la història: l'entrada al camp d'Auschwitz, sol­dats ame­ri­cans alçant la ban­dera a Iwo Jima, Ams­trong i Aldrin pas­se­jant per la Lluna, la nena napalm de Viet­nam, Pau Casals a l'ONU, l'estu­di­ant davant els tancs a Tia­nan­men, l'assalt al mur de Berlín, etcètera.

Avui, la visi­bi­li­tat també es va cons­truint a través d'imat­ges que es pro­po­sen com a ico­nes de les grans històries del pre­sent i que la indústria de l'espec­ta­cle sap fer ren­di­ble en un estadi molt més refi­nat d'allò pre­vist per Guy Debord en la seva con­cep­tu­a­lit­zació de la soci­e­tat de l'espec­ta­cle. Però el filòsof francès va situar bé el nucli de la con­tra­dicció: el món de les imat­ges s'ha sepa­rat de la rea­li­tat vis­cuda i s'ha cons­tituït en una segona rea­li­tat, espe­cu­lar i espec­ta­cu­lar. El sis­tema de pro­ducció de la infor­mació i de les imat­ges imposa aquesta para­doxa: les ico­nes dels relats fac­tu­als estan des­ti­na­des a expe­ri­men­tar el mateix procés de depu­ració i miti­fi­cació de les grans ico­nes fic­ci­o­nals (del tea­tre, dels films, de les sèries tele­vi­si­ves). En defi­ni­tiva, Troia és l'ori­gen de tota ficció.

I no obs­tant AIXÒ, enmig de l'oceà d'ico­no­gra­fies que ens rela­ten el drama de la huma­ni­tat en cada racó, les imat­ges fac­tu­als actuen com a punts d'anco­ratge de la repre­sen­tació. I, alhora, com a crits d'alarma que ens inter­pel·len més enllà de la con­dició d'espec­ta­dors. Ens inter­pel·len com a humans i com a ciu­ta­dans amb res­pon­sa­bi­li­tats inde­fu­gi­bles envers l'altre. I l'altre apa­reix retra­tat amb el ros­tre dels emi­grants del Medi­ter­rani, dels refu­gi­ats expul­sats de Grècia o de Calais, dels ferits i morts a Alep o Mos­sul, de les nenes segres­ta­des per Boko Haram, dels afec­tats pels ter­ratrèmols a Itàlia...

S'està pro­duint una frac­tura deci­siva en la cadena de deci­si­ons sobre la vali­dació de les imat­ges de referència. En els dar­rers segles, la capa­ci­tat edi­to­ri­a­lit­za­dora dels grans mèdia esta­blia el cànon de les imat­ges-refe­rents de cada història. Ara, a l'era d'inter­net, Face­book, You­Tube, Twit­ter o Ins­ta­gram, fan molt més com­plex el mapa de la dis­tri­bució i jerar­quit­zació d'ico­nes. L'escàndol de Face­book esbor­rant de la xarxa la foto de la napalm girl del Viet­nam per “inde­cent”, tot invo­cant la bon­dat del seu loga­ritme, és un clar indi­ca­dor del canvi. Les xar­xes es postu­len com el lloc pre­fe­rent de la nego­ci­ació de les imat­ges-marca.

Òbvi­a­ment, qui vol con­tro­lar les imat­ges-marca i els nos­tre ima­gi­na­ris són els grans poders de cada moment. L'Església, els prínceps, els mèdia, els mag­nats i ara pot­ser els algo­rit­mes de les electròniques mun­di­als. Però qui al final valida el valor d'unes imat­ges som els espec­ta­dors/inter­lo­cu­tors del drama. Amb una con­dició: que apren­guem a edu­car la mirada. Tenim molta metra­lla visual als ulls i hem d'apren­dre la cirur­gia més eficaç per anar fent cures i resets. Edu­car la mirada en el món trans­pa­rent del XXI és pri­o­ri­tari, des de la infància, en família i a l'escola, si pre­te­nem des­a­fiar els dic­tats del Big Brot­her omni­pre­sent. I si volem con­tro­lar les nos­tres pròpies cari­ca­tu­res de la rea­li­tat i afron­tar amb èxit el ter­ro­risme quo­tidià de la soci­e­tat de l'espec­ta­cle.