Qui valida les imatges?

Tenim els ulls plens de metralla visual. En un entorn constituït avui per la interacció immersiva i permanent amb les imatges, ¿qui decideix quina o quines són aptes per ser d'ús públic i, sobretot, per passar a ser icones d'una història, d'un personatge, d'un conflicte? Amb quins criteris o fonaments una imatge és seleccionada, proposada i acceptada com a referent iconogràfic per a la posteritat?

Estem saturats d'imatges espectaculars. A l'occident europeu solem fer els àpats del dia sota el bombardeig de plans-seqüència que els noticiaris televisius programen sense treva ni compassió. Els diaris reprodueixen contínuament a les portades de paper i a les reedicions electròniques sense fi les mateixes iconografies. El periodisme sense imatges ja arriba a ser sospitós tant per a l'editor com per al consumidor de notícies.

Diumenge passat bona part de la premsa, inclòs aquest diari, plasmava el final del culobrot de la investidura al Congrés dels Diputats amb la foto del socialista Hernando felicitant Rajoy. Una instantània que pretenia resumir la conclusió de deu mesos de desgovern provisional i alhora la crisi del PSOE que encarnava Hernando, mà dreta fins llavors del defenestrat Pedro Sánchez.

El procés pel qual una determinada foto o un vídeo arriben a ser imatges-marca d'uns fets de rellevància històrica resulta tan apassionant d'examinar com difícil d'acotar. Tots tenim al cap imatges síntesi d'esdeveniments crucials per a la història: l'entrada al camp d'Auschwitz, soldats americans alçant la bandera a Iwo Jima, Amstrong i Aldrin passejant per la Lluna, la nena napalm de Vietnam, Pau Casals a l'ONU, l'estudiant davant els tancs a Tiananmen, l'assalt al mur de Berlín, etcètera.

Avui, la visibilitat també es va construint a través d'imatges que es proposen com a icones de les grans històries del present i que la indústria de l'espectacle sap fer rendible en un estadi molt més refinat d'allò previst per Guy Debord en la seva conceptualització de la societat de l'espectacle. Però el filòsof francès va situar bé el nucli de la contradicció: el món de les imatges s'ha separat de la realitat viscuda i s'ha constituït en una segona realitat, especular i espectacular. El sistema de producció de la informació i de les imatges imposa aquesta paradoxa: les icones dels relats factuals estan destinades a experimentar el mateix procés de depuració i mitificació de les grans icones ficcionals (del teatre, dels films, de les sèries televisives). En definitiva, Troia és l'origen de tota ficció.

I no obstant AIXÒ, enmig de l'oceà d'iconografies que ens relaten el drama de la humanitat en cada racó, les imatges factuals actuen com a punts d'ancoratge de la representació. I, alhora, com a crits d'alarma que ens interpel·len més enllà de la condició d'espectadors. Ens interpel·len com a humans i com a ciutadans amb responsabilitats indefugibles envers l'altre. I l'altre apareix retratat amb el rostre dels emigrants del Mediterrani, dels refugiats expulsats de Grècia o de Calais, dels ferits i morts a Alep o Mossul, de les nenes segrestades per Boko Haram, dels afectats pels terratrèmols a Itàlia...

S'està produint una fractura decisiva en la cadena de decisions sobre la validació de les imatges de referència. En els darrers segles, la capacitat editorialitzadora dels grans mèdia establia el cànon de les imatges-referents de cada història. Ara, a l'era d'internet, Facebook, YouTube, Twitter o Instagram, fan molt més complex el mapa de la distribució i jerarquització d'icones. L'escàndol de Facebook esborrant de la xarxa la foto de la napalm girl del Vietnam per “indecent”, tot invocant la bondat del seu logaritme, és un clar indicador del canvi. Les xarxes es postulen com el lloc preferent de la negociació de les imatges-marca.

Òbviament, qui vol controlar les imatges-marca i els nostre imaginaris són els grans poders de cada moment. L'Església, els prínceps, els mèdia, els magnats i ara potser els algoritmes de les electròniques mundials. Però qui al final valida el valor d'unes imatges som els espectadors/interlocutors del drama. Amb una condició: que aprenguem a educar la mirada. Tenim molta metralla visual als ulls i hem d'aprendre la cirurgia més eficaç per anar fent cures i resets. Educar la mirada en el món transparent del XXI és prioritari, des de la infància, en família i a l'escola, si pretenem desafiar els dictats del Big Brother omnipresent. I si volem controlar les nostres pròpies caricatures de la realitat i afrontar amb èxit el terrorisme quotidià de la societat de l'espectacle.