Opinió

LA GALERIA

Música per llegir

Falten llibres de música en català com ara ‘La volta al rock a 33 revolucions', de Ramon Moreno

Edicions Cal·lígraf acaba de publicar La volta al rock a 33 revolucions, de Ramon Moreno (Torroella de Montgrí, 1967), bon amic que va tenir el detall de proposar-me que escrivís el pròleg del seu segon llibre –després de Diccionario de los Beatles (La Máscara, 1998)–, així que pot semblar que aquesta columna és un nou exemple de nepotisme, però intentaré dissipar tots els dubtes sobre la importància d'aquest llibre, perquè en té, i molta. Per començar, si sou uns habituals de les seccions de música de les llibreries i dels apartats de llibres de les botigues de discos que encara queden, deveu haver comprovat que en els últims anys han crescut exponencialment el nombre de títols sobre rock, pop, soul, blues, hip-hop i altres músiques que han definit el so de la ciutat –i de tot arreu, però així puc homenatjar Charlie Gillett i el seu The sound of the city, tot un clàssic del gènere, publicat originàriament el 1970, quan el rock encara era molt jove–, i proliferen tant les traduccions de títols provinents del món anglosaxó com les obres escrites per autors autòctons de Catalunya i la resta de l'Estat. En qualsevol cas, són majoritàriament llibres publicats en castellà, a menys que el volum estigui dedicat a un artista o un fenomen específicament catalans, amb algunes excepcions com ara les Cròniques de Dylan i, evidentment, les recents memòries del barceloní adoptiu Bruce Springsteen, Born to run, que sí que han aparegut en català. Però no hi haurà normalització en el sector fins que no es publiqui en català, per exemple, un altre clàssic imprescindible com ara Por favor, mátame. La historia oral del punk, de Legs McNeil i Gillian McCain. Trigarà força, em fa l'efecte. Qüestió de mercat?

A La volta al rock a 33 revolucions, Ramon Moreno proposa vint-i-cinc discos bàsics que permeten reconstruir la història del rock, com a cultura més que no pas com a estil, des del primer àlbum d'Elvis Presley (1956) fins a Vespertine, de Björk (2001). Sense cap voluntat d'establir un cànon que tampoc no satisfaria ningú al 100% –ni tan sols hi hauria unanimitat sobre discos aparentment incontestables com ara el Sgt. Pepper's dels Beatles, The Velvet Underground and Nico o What's going on, de Marvin Gaye–, Moreno ha fet una tria molt útil, ben contextualitzada i argumentada en català, en la qual el disc, ara tan injustament poc valorat, és la unitat de mesura referencial per entendre l'evolució de la música popular contemporània.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia