Bombolles

Fa un temps que s'ha posat de moda dir que la gent vivim “en bombolles tancades i en mons a part”. Ho ha dit, per exemple, Todd Swanstrom, expert en desigualtat i geografia de la Universitat de Missouri, que, per cert, ja és ser expert. “Hi ha comtats rics i comtats pobres; i no hi ha cap relació entre ells”, ha declarat l'expert. Swanstrom parlava dels Estats Units. Potser hi guanyi Clinton. Potser hi guanyi Trump. Aviat ho sabrem. A Espanya, en tot cas, ha guanyat Rajoy. Agradi o no. L'hermètic Rajoy. Una bombolla tancada. Un home a part. I va ser curiós, per això mateix, llegir allò de les bombolles i dels mons a part el mateix dia que el mateix diari dedicava planes i planes a especular sobre el govern que pensava fer Rajoy, aquest home tancat com pocs altres, dialogant amb ningú, disposat a cloure la boca cada vegada que té a la vora un micròfon o un periodista. “Resistir és guanyar”, tal com deia la Pasionaria en temps de la guerra civil i com han anat repetint Enric Juliana i els, diguem-ne, periodistes millors informats del que es cou a Madrid. Ignorant ostentosament l'èpica de fireta dels independentistes i les rebequeries de supertres dels que es diuen d'esquerres, Mariano Rajoy ha engolit la marca blanca de Ciutadans i la part més decisiva de la cafetera andalusa que és el PSOE. I els altres partits han tingut l'opció d'acceptar-ho o de denunciar-ho com va fer Rufián. I, és clar, sentir-lo ens va agradar a molts. Però, de què va servir, si no perquè alguns fessin pública la seva queixa? Qui més va escoltar-lo dels que han guanyat? Bombolles tancades, mons a part. A l'època mediocre i plena d'experts que vivim, a més silenci, més poder; a més loquacitat, més estar en fora de joc. Potser fins i tot, més feblesa.