Opinió

Vuits i nous

Arbonès i Carbó

“Les cartes entre el traductor i l'escriptor són la crònica d'una època

Hi ha els epis­to­la­ris impres­si­o­nants de Joan Sales amb Mercè Rodo­reda i Màrius Tor­res; els d'Armand Obi­ols també amb Mercè Rodo­reda i amb Josep Car­ner; els de Car­les Riba... Anem ben ser­vits de cor­res­pondència. Ara m'han vin­gut a les mans les car­tes que es van cre­uar Jordi Arbonès i Joa­quim Carbó. No són unes patums com els altres, però escri­uen molt bé i tenen l'avan­tatge que no par­len de coses d'abans de la guerra o de les con­seqüències de la guerra, sinó de fets que tots els que tenim una edat regu­lar hem atra­pat. El volum té prop de nou-cen­tes pàgines i aplega les car­tes que els seus autors es van escriure entre els anys 1967 i 2001, quan Arbonès va morir a l'Argen­tina, on vivia. Què hi feia, Arbonès, a l'Argen­tina? Tra­duir al català, amb una acti­vi­tat frenètica, els autors anglo­sa­xons de més ano­me­nada i difi­cul­tat per encàrrec de les prin­ci­pals edi­to­ri­als cata­la­nes. Ara: per què vivia a l'Argen­tina? L'estudi pre­li­mi­nar amb prou fei­nes ho diu. Últi­ma­ment els estu­dis pre­li­mi­nars són ava­ri­ci­o­sos d'infor­mació. Som mini­ma­lis­tes, i ens dei­xem molts detalls. Sabem que havia “emi­grat a l'Argen­tina el 1956 seguint les pas­ses de la seva pro­mesa”. Res més, i dit encara entre parèntesi. On és Ber­nal, on data les car­tes? A Joa­quim Carbó, ja el conei­xen. És l'autor de La casa sota la sorra. Un text pro­fu­sa­ment lle­git a les esco­les des de la tran­sició, jun­ta­ment amb altres relats seus. Va ser també la mà dreta d'Albert Jané a Cavall Fort. Ja està tot dit. O no està res dit perquè la seva obra és immensa, com ho és, en el camp de la tra­ducció, la de Jordi Arbonès. D'on tre­ien el temps, aquests homes, per escriure car­tes llarguíssi­mes? No es tracta de temps, sinó de neces­si­tat d'expli­car-se. Tota l'actu­a­li­tat de Cata­lu­nya en aquells anys hi és ser­vida. Carbó des d'una òptica més “pos­si­bi­lista” per “interna” i Arbonès més radi­cal. Com que som de memòria curta, a mi el lli­bre m'està anant molt bé per recor­dar que en l'àmbit de la política tots els moments han estat d'inco­mo­di­tat. I quan dic política em refe­reixo també a la cul­tu­ral. Al lli­bre hi surt tot­hom retra­tat: Pujol i els seus con­se­llers, l'opo­sició, els edi­tors bons o esca­nya­po­bres, els grim­pa­dors, els crítics sem­pre insa­tis­fac­to­ris, els del barco... Pedrolo i Mont­ser­rat Roig, entre els que sur­ten més ben parats. Ja es veu per on van: la inte­gri­tat. Fins i tot par­len del temps que fa, a Bar­ce­lona o a Bue­nos Aires. La crònica pre­cisa d'una època que reco­nei­xem.

Carbó es pre­senta a tots els pre­mis i no en gua­nya mai cap. En canvi, els seus lli­bres són els que s'aca­ben publi­cant i més èxit tenen. Fins i tot reben pre­mis honorífics, sense dotació, con­ce­dits per jurats que pri­mer els havien negat el pa i la sal. Vaig per la pàgina 744. N'acon­se­guirà algun, al final?



[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia