Sense bars

A l'article “L'universal”, publicat el 1984 a El dia del senyor, Quim Monzó explicava que es va aturar en una cantonada de Barcelona on feien obres per obrir-hi un bar. Monzó s'imaginava, tot evocant un “papasseitià enyor del demà”, allò que s'esdevindria en aquell bar: les converses, els flirts, les begudes, les xafarderies i també l'avorriment. Al final, Monzó feia la pregunta retòrica: “Què faríem sense els bars?”

Als anys vuitanta, els bars nous de disseny van contribuir a crear la imatge de globalització a Catalunya. Eren espais on tenies la sensació que deixaves enrere el franquisme, l'espanyolitat rància i la condició semiperifèrica a la qual el capitalisme ens havia confinat durant tantes dècades. Els articles de Monzó, a més, ens van ensenyar codis per aprofitar aquesta modernor i alhora subvertir-la: anar al bar a mitja tarda a llegir, per exemple, L'ingenu seductor de J.D. Salinger i llavors marxar quan arriba la gent; seure sempre a la barra, mai a les taules, o negar-se a anar a un bar on no deixen entrar negres, com passava al Bocaccio segons explicava en un altre article. Recordo que, ja als anys noranta, amb l'amic Jordi Argenter, que encara tenia més furóncols a la cara que jo, aplicàvem aquests codis religiosament i anàvem a tots els bars que Monzó elogiava. (També anàvem a tots els sex-shops sobre els quals escrivia, però això és una altra història.)

Ara que ja estem plenament globalitzats i que l'angoixa que patim és l'oposada, que és que la globalització se'ns menja la nostra singularitat, els bars ja no són espais d'alliberació. Ara més aviat semblen mers apèndixs de la indústria turística, espais d'autoexoticització perquè hi exhibim la nostra suposada mediterraneïtat, la farsa de la qualitat de vida, el gregarisme, la capacitat de relaxar-nos, la informalitat dels tractes, les tertúlies fetes d'opinió i no de coneixement, les cervesetes i les patates braves. Avui la quantitat desorbitada de bars ens retorna fatídicament a la condició semiperifèrica de la qual volíem fugir.

Però diversos cercles viciosos se sobreposen: els bars donen vida a molta gent i alhora reprodueixen el treball precari; fan de signe d'identitat i alhora ens condemnen a ser país de pandereta; són estimulants i alhora creen una estètica superficial. Cal que intentem trencar aquests cercles o com a mínim reduir el nombre de bars? Suposo que la resposta és personal. Si t'agraden els bars, ja et va la situació. Si no, o si en tens un a sota casa, amb la terrassa plena de filòsofs i de fum –un altre signe, hélas!, de subdesenvolupament–, llavors és més probable que pensis que, per dir-ho finament, la suposada cultura mediterrània ja se la poden cardar pel cul.