9-N, dos anys després

A l'IES Terrassa la cua era important. Sortia de l'entrada del centre, baixava un tros de la rambla d'Ègara i enfilava el carrer d'Ausiàs Marc. No era la típica corrua de gent malhumorada impacient. Era una estampa diversa. Hi havia famílies, colles d'amics; entre els quals, uns que havien quedat abans per anar plegats a esmorzar; gent gran i, fins i tot, una parella de mitjana edat amb un gos que lluïa l'estelada al collar. Entre molts d'altres. El 9-N a la cocapital vallesana va portar a les urnes més de 36.600 persones (més de 28.600 van apostar pel sí-sí) dels més de dos milions que van fer-ho a tot Catalunya. La xifra va agafar per sorpresa tothom, independentistes inclosos. Ni els pronòstics més optimistes havien previst un èxit tan rotund.

Demà es compleixen dos anys del 9-N. I hi ha qui la recorda com una jornada festiva, però poc més. Discrepo. El segon diumenge de novembre del 2014 es va convertir en un desafiament en tota regla a l'Estat. Malgrat no ser la consulta promesa, el reformulat procés participatiu va noquejar el govern del PP, que es va mantenir com a mer espectador dels esdeveniments. I els fets el van superar. Les riuades de gent que volia votar van saltar dels mitjans nacionals als internacionals. Els dirigents populars, capitanejats per Mariano Rajoy, ho van patir des dels seus despatxos. Els que havien promès que aquell diumenge no hi hauria urnes, no van poder impedir la votació.

És pel que va passar aleshores que hi ha quatre polítics encausats –Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs–. És també pel que va implicar, la desaparició de l'Estat a Catalunya, que la croada de les institucions espanyoles contra el procés s'ha aguditzat. Ni resolucions del Parlament, ni mocions municipals, ni estelades, ni res de res. L'Estat es va conjurar llavors per impedir qualsevol avanç. L'obsessió per no repetir el paperot del 9-N l'ha portat a ignorar el clam expressat aquell dia. I fins avui.