Opinió

Vuits i nous

Vermut literari

“El futbol ha fet desplaçar els actes culturals a dissabte al migdia

Em truca l'amic Àngel Madrià per preguntar-me si voldria participar com a artista convidat en un vermut literari organitzat a Cassà de la Selva per la secció cultural de l'Ajuntament. Ara tot són vermuts literaris, i en dissabte al migdia. La responsabilitat s'ha d'atribuir al futbol, i més en concret al Barça i encara més en concret a Messi, que és qui ofereix l'espectacle que ningú no es vol perdre. Com que de futbol n'hi ha cada dia i com que contra el que jo em pensava quan era jove als lletraferits el futbol també els apassiona, ens hem quedat sense vespres feiners per programar res. Es veu que els dilluns i els dijous la pilota té possibilitats de reposar, però per si a última hora el calendari esportiu canvia, ningú no s'arrisca a situar qualsevol cosa, tampoc aquests dies. A més a més, es veu també que els dilluns no es mobilitza ningú, aclaparat tothom per la setmana que té al davant. Els valents que opten pel dijous es troben que tothom ha tingut el mateix pensament. Escric aquest article en dijous. Aquest vespre tinc l'acte de presentació del llibre d'en Manuel Foraster del qual l'altre dia els parlava. Prioritat absoluta, però per anar-hi he hagut de renunciar a dos o tres actes que també m'atreien. Com que els interessats a assistir-hi som quatre gats i som sempre els mateixos, els dijous es produeix una competitivitat entre actes culturals i presentacions de llibres que ni el futbol ofereix.

Vermuts literaris o culturals els dissabtes, doncs. He assistit a alguns, pocs. Se'm fan estranys, no hi estic acostumat. És com aquell dia que els museus estan oberts tota la nit. No aniria mai a un museu a la nit. Tot hi ha de semblar més antic, la cronologia es deu alterar. Els vermuts literaris tenen per a mi un aire decadent. Com si hi hagués d'aparèixer Oscar Wilde amb ulleres fosques a picar quatre olives. Ja aniria bé, que hi aparegués Oscar Wilde. Tot és qüestió d'habituar-s'hi: antigament els actes es feien dissabte a la nit “perquè l'endemà es podia dormir”, i hi anàvem amb tota la naturalitat. Ara en dissabte crepuscular no s'anuncia res i els diumenges tothom dorm per altres coses.

“I quan haig de venir?” L'Àngel em diu un dissabte del maig de 2017. “El maig, i m'ho dius ara? Però si som a novembre i d'aquí a llavors qui sap on pararem i si Trump no haurà accionat el botó nuclear...” A Cassà de la Selva practiquen l'optimisme humà i còsmic. “Apunta-t'ho.” “Però si potser llavors ja hauran posat futbol els dissabtes al migdia...” No em puc apuntar res perquè la trucada m'ha atrapat al carrer. Quedem que hi insistirà més endavant. “I de què voleu que us parli?” “Del que vulguis; per exemple, de la dificultat d'escriure un article diari.” “Dificultat? Però si cada dia m'ofereix motius perquè surti alguna cosa...”