‘L'hora dels polítics'

Hi ha frases que s'han fet consignes en la història terminable del procés nostre de cada dia. Frases que algun dia es podran consultar en manuals de solucions fàcils per a escriptors i periodistes. Com les d'Oscar Wilde o Mark Twain. Unes han entrat en la història i d'altres s'han convertit en referència recurrent per a la fauna politòloga –Déu ens en salvi–. Per a la història queda el crit de Carme Forcadell –“President, posi les urnes”: ara les podrà posar ella– i per a l'ús habitual ha quedat “Ara és l'hora dels polítics!” Aquesta darrera l'hem sentida sovint en boca de les organitzacions independentistes dites “civils” més inquietes. Després de cada gran mobilització, la mateixa Forcadell, Muriel Casals, Jordi Sánchez o Jordi Cuixart han tancat la festa proclamant “Ara és l'hora dels polítics”. I efectivament, hi ha hagut visites frustrades a Madrid, eleccions, consulta, més eleccions, querelles, processaments, proclamació sobiranista i voluntat parlamentària explícita de constituir una república catalana. Això han fet “els polítics”. Que no ha estat poc però que encara no ha estat prou. L'hora dels polítics sols ha estat ben aprofitada. L'alternança entre carrer i Parlament ha donat uns certs resultats. Però això s'ha acabat. Perquè ja no és moment d'alternances. La cera crema molt i les hores han de ser compartides. Ara és també l'hora de la gent. Avui mateix, a les 12, a Montjuïc. Però podria ser-ho demà i encara l'altre. Ara és l'hora de la gent amb els seus polítics.