Doblement espoliats

Darrerament es debat intensament si augmenten o no els ingressos de la Generalitat incrementant l'impost de la renda a la franja dels catalans amb les rendes més altes. I abans que res, s'ha de dir que aquest és un debat central en la vida política de qualsevol país normal i que, com a tal, seria perfectament lícit que demà mateix es discutís al Parlament espanyol, o que es discutís al Parlament de Catalunya l'endemà mateix que fos independent. Però no ara a Catalunya.

La principal força motriu dels defensors d'aquesta proposta és la frustració de no poder dur a terme uns mínims de polítiques socials a causa de la manca de recursos de la Generalitat. Ara, si bé la causa d'aquesta frustració és perfectament comprensible i, de fet, compartida per la majoria dels catalans, jo mateix inclòs, la forma triada per resoldre-la constitueix un error polític capital per a tot partit que realment tingui com a prioritat la independència de Catalunya. Efectivament, la causa última de la manca de recursos de la Generalitat no és altra, com tots sabem, que l'espoli fiscal al qual ens sotmet l'Estat espanyol. Alhora, per assolir una majoria sòlida a favor de la independència, calen tots, o molts, els vots actualment dipositats a CSQP. I molts del votants de CSQP no són partidaris decidits de la independència, perquè encara creuen que és possible resoldre l'encaix de Catalunya dialogant amb Espanya.

Però és precisament la frustració amb l'espoli català i les seves conseqüències, i la constatació que Espanya mai voldrà canviar aquest estat de coses, el que ha empès moltíssims catalans a abraçar la causa independentista. Aquesta evolució política, molts cops des d'una posició de sortida no tan diferent de la dels votants de CSQP d'avui, ha estat per a molts gradual, a petites batzegades, cadascuna motivada per tantes altres frustracions i negacions de l'Estat espanyol: una autèntica forja d'independentistes a cop de mall espanyol. Aprovar l'augment dels impostos sobre les rendes altes permet al votant de CSQP un alleujament momentani i parcial a la frustració per la manca de recursos i, en conseqüència, una fugida per la tangent del problema de l'espoli i un fre a l'assimilació definitiva que amb Espanya no hi ha res a fer. Una mesura com aquesta elimina o suavitza la principal eina de transformació política de la qual disposem per tal de poder arribar a la majoria independentista que ens cal.

I un corol·lari inevitable a aquesta conclusió és que el grup de catalans de rendes més altes, per més noble que sigui la justificació, pagarà uns impostos més elevats pel sol fet de ser catalans (a altres parts d'Espanya no els cal una tal mesura perquè ja tenen superàvit fiscal). Doblement espoliats per ser catalans, doncs, però aquest segon cop pels seus compatriotes.