Opinió

Tribuna

Democràcia descafeïnada

“Com s'ha cuit i s'ha posat en escena l'últim debat d'investidura ha evidenciat que la democràcia espanyola encara és ben descafeïnada

Mari­ano, sola­mente, segu­ra­ment, ha estat un dels capítols més ben tro­bats del cone­gut Polònia, pro­grama de sàtira política de Tele­visió de Cata­lu­nya. Per una banda, per la fantàstica imi­tació de Queco Novell, que va entro­nit­zar un Rajoy amb dots de Rubi­a­nes que feien honor a la tra­jectòria i el lle­gat del còmic “galaico-catalán”. Per altra banda, perquè el guió del pro­grama ser­via perquè els gags eme­sos, un dar­rere l'altre, poses­sin de mani­fest la gran para­doxa de la democràcia espa­nyola: des de La Mon­cloa la volen ven­dre moderna, però la rea­li­tat ens posa davant d'un país de pan­de­reta que encara ha d'apren­dre molt. Espa­nya ni de bon tros és un alumne avan­tat­jat de la classe com alguns es pen­sen; de fet, com s'ha cuit i s'ha posat en escena l'últim debat d'inves­ti­dura, el cap de set­mana de Tots Sants, ha evi­den­ciat que la democràcia espa­nyola encara és ben des­cafeïnada.

Pri­mer. El més medi­o­cre de la classe ha pogut arri­bar a ser pre­si­dent del govern. Mari­ano Rajoy, expli­cava l'edi­tor Quim Torra a Twit­ter, ha fet “política de l'ara­nya”, tei­xint de mica en mica, sigil·losa­ment, la tera­nyina i ha espe­rat amb paciència que les vícti­mes hi anes­sin caient. Ben cert, l'immo­bi­lisme ha sor­tit ven­ce­dor davant d'aquells qui, mal­grat estar dis­po­sats a plan­te­jar noves ofer­tes a la ciu­ta­da­nia, han estat incapaços d'arri­bar a acords. La capa­ci­tat d'arri­bar a pac­tes encara escas­seja a l'Espa­nya mes­setària.

Segon. La inves­ti­dura va ser pos­si­ble gràcies a una abs­tenció gratuïta per part del PSOE, després de depu­rar inter­na­ment els ele­ments més rebels amb l'esta­blish­ment soci­a­lista. L'actual ges­tora del par­tit ha pre­sen­tat l'abs­tenció com un sacri­fici per a l'esta­bi­li­tat del país: argu­ment ben poc sòlid i incapaç de reforçar el relat d'aquesta orga­nit­zació si tenim en compte que, a l'altra banda d'aquesta supo­sada esta­bi­li­tat, encara que­den mol­tes tar­ge­tes opa­ques, comp­ta­bi­li­tat en B, Power Points per apren­dre a finançar-se irre­gu­lar­ment i comis­si­ons de tot tipus. La lec­tura és sen­zi­lla: el PP esquit­xat pel Gürtel manté el poder gràcies al PSOE cacic dels ERO. Són dues cares d'una mateixa moneda: dos grups d'interès que volen tapar-se les ver­go­nyes per­pe­tu­ant el bipar­ti­disme que els ha por­tat fins aquí; i, és clar, sem­pre posant els inde­pen­den­tis­tes cata­lans com a excusa de tots els mals.

Ter­cer. L'excèntric Rodríguez Ibarra tenia clar que la soci­al­de­mocràcia no s'havia fet per donar la veu a la militància; que la democràcia repre­sen­ta­tiva estava en l'essència del soci­a­lisme espa­nyol: és a dir, uns quants reme­nen les cire­res i viuen de la política i molts d'altres voten anes­te­si­ats cada qua­tre anys. Per­so­nat­ges com l'exlíder extre­meny refor­cen el mar­tiri i la lle­genda de Pedro Sánchez, ara con­ver­tit en paladí d'una militància que, supo­sa­da­ment, vol­dria recu­pe­rar el con­trol del par­tit. La “bata­lla de les dues roses” no s'ha aca­bat; viu una treva men­tre es recomp­ten les for­ces amb què compta cada bàndol. El caïnisme a l'esquerra medi­terrània és per­ma­nent i per això li costa tant tei­xir alter­na­ti­ves de govern sòlides.

Quart. Ni democràcia repre­sen­ta­tiva, ni democràcia par­ti­ci­pa­tiva. Avui, la democràcia és mediàtica. L'actual con­fi­gu­ració del Congrés dels Dipu­tats –i de molts altres par­la­ments, també el català– ens ha permès conèixer una colla de líders que, en lloc de tre­ba­llar l'argu­men­tari des d'una base teòrica sòlida, pas­se­gen per la cam­bra a còpia de piu­la­des, ges­ti­cu­lació his­triònica i política de titu­lar cada vegada que pugen al faris­tol. Legítim?, sí; m'agrada?, no. Líders que són ado­rats pels votants engan­xats a les xar­xes soci­als pel diver­ti­mento que els donen. Dos exem­ples: el dis­curs punyent, a cop de piu­lada, que Gabriel Rufián no va poder aca­bar durant el segon debat va tenir més de dis­set mil repiu­la­des i setze mil m'agra­des; la cita als “pre­sump­tes cri­mi­nals” ama­gats a la ban­cada, de Pablo Igle­sias, igual­ment com la plan­tada que va fer tot el seu grup par­la­men­tari abans de la pri­mera votació, van recórrer tots els infor­ma­tius. Política adap­tada a la moder­ni­tat líquida, política efímera.

Cinquè. La cul­tura periodística d'aquest país oblida la divisió anglo­sa­xona de facts & com­ments i s'entesta a creure que una cridòria a La Sexta Noche és tan analítica com un arti­cle inter­pre­ta­tiu al The New York Times. L'infor­tein­ment domina les gra­e­lles dels canals comer­ci­als de màxima audiència, que s'ali­men­ten de la política de titu­lar que surt de les cam­bres. Peri­o­dis­tes que fan de jut­ges –Edu­ardo Inda con­tra Pablo Igle­sias, per exem­ple– pen­sant que són guar­di­ans de les essències de la nos­tra soci­e­tat. Déu meu! Democràcia mediàtica? Més encara: democràcia tele­vi­siva (i en blanc i negre).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.