‘Vaffanculo'
Pels grecs antics, el mot crisi (krisis) expressava el moment o la situació que permet el diagnòstic d'una malaltia, és a dir, el moment en què els símptomes són tan clars que faciliten que els metges puguin dir si es tracta d'una grip o d'un simple constipat. El mot crisi, tal com l'entenem avui, significa exactament el contrari, ja que expressa la dificultat de fer un diagnòstic, representa un moment de confusió, de desorientació i d'incertesa. En tot cas, després d'una crisi res torna a ser com era. Tant si tenim diagnòstic com si estem desorientats, les crisis, si no les sabem entendre, poden ser enormement destructives, però també poden ser altament creatives i ens porten a trobar noves solucions.
El problema, com molt bé explica Morin en el seu llibre sobre la “Crisologia”, és que si bé en la Grècia antiga krisis significava decisió, avui crisi significa indecisió.
Tot això ho dic perquè encara estic sota la ressaca de la victòria de Trump i de les innombrables reaccions, preguntes i dubtes que ha generat. Des de fa anys tenim evidències molt clares que el sistema democràtic està en crisi i que aquest fet ha aplanat el camí a moviments i propostes populistes tant de dreta com d'esquerra, si és que encara té sentit aquesta terminologia. Jo penso que fins i tot el mot populisme està caducat i porta a la confusió i que hauríem d'inventar un altre concepte. Potser el que els francesos anomenen moviments “atrape tout”, que estan contra tot i a favor de res i que el seu eslògan més definitiu és el vaffanculo, tan utilitzat per Grillo en les seves campanyes i que literalment vol dir, ja em perdonaran: “Aneu a prendre pel cul.” En la seva lluita contra l'establishment i les corrupteles de la política en general i de la italiana en concret, Grillo parla de l'expulsió de la casta, de la lluita contra la corrupció, de la renovació democràtica, de la renda bàsica, etc. Res a dir, però el tema és que, més enllà dels eslògans que ajuden a guanyar vots, no es proposen alternatives, i això és molt perillós, com ho va ser en l'Alemanya dels anys trenta quan Hitler, amb arguments semblants, va guanyar dues vegades les eleccions.
El vot contra l'‘establishment' sense un programa alternatiu clar més enllà de l'espectacle és una amenaça per al nostre món. Els Trump, els Grillo, les Le Pen, per no ofendre amb exemples més casolans que tots tenim al cap i que utilitzen la mateixa terminologia i escenografia, són el gran problema d'Europa i del món. Per Grillo, la victòria de Trump és l'esclat d'una època i el final d'un model de fer política i de pensament intel·lectual. I en certa manera té raó, només que més enllà dels eslògans i de les provocacions no sap què dir, però al seu voltant va apareixent gent que sap molt bé el que vol i com ho vol, i que no té res a veure amb les necessitats dels que els han votat. El que sí saben els líders antisistema de tots colors contra l'establishment de Washington, de Brussel·les i de qualsevol poder establert, és captar l'estat de desemparament de la gent que ha perdut la dignitat.
La culpa, però, no és només d'aquests moviments “atrape tout” la culpa és sobretot dels que, aferrats a un món que ja no existeix i a una política que ha esdevingut inútil i fins i tot perillosa per a la nostra època, són incapaços d'oferir alternatives. És urgent recuperar el contacte amb la democràcia o fins i tot debatre el seu sentit, ja que potser ens pensàvem que vivíem en societats democràtiques, i era un miratge, entre altres coses perquè no hem sabut conjugar la democràcia amb l'ètica i la moral, amb saber escoltar i ser conscients de la desesperació de la gent. Perquè la democràcia, especialment la indirecta, de la quals els Estats Units n'és la metàfora, amb un sistema en què els electors no voten directament els candidats sinó que voten uns compromissaris que decidiran per ells, pot produir situacions que ens deixin perplexos, com la que ens obsessiona aquests dies, perquè no acabem d'entendre que malgrat haver guanyat la candidata demòcrata per dues dècimes, al col·legi electoral guanyi el candidat republicà per 74 vots (306 contra 232). Potser tot això passa perquè, com diu Morin, el pensament i la consciència estan en regressió en relació amb les necessitats del món actual.
Fa pocs dies, a Palma, vaig veure una magnífica actuació de l'Òscar Intente sobre La idea d'Europa, de George Steiner, que recomano molt a qui no l'hagi vist (se'n poden veure fàcilment fragments a YouTube) on l'autor parla del sentiment de final d'una època i fa una crida a trobar una resposta tot advertint que es fa tard... I ho va dir fa dotze anys. Què esperem? O ens despertem, o la nostra perplexitat no deixarà d'augmentar, i amb ella el perill global i la idea de vaffanculo serà la predominant.
