Opinió

Keep calm

La Rosa de Reus

Tristíssim tot plegat, perquè aquesta mort ens fa veure com n'és, de difícil, acomboiar tota la societat

De poc li ser­virà a la Rosa de Reus, a la dona de 81 anys que va morir víctima de la pobresa que ano­me­nen energètica, de la soli­tud, i d'aquest mal entès progrés, que ara anem veient si la culpa del tall elèctric és d'un regla­ment o d'un pro­to­col. La Rosa de Reus símbol de la ciu­tat, i per extensió de totes les ciu­tats i pobles on les grans com­pa­nyies sub­mi­nis­tra­do­res que este­nen la plaga del segle XXI actuen com els nous senyors feu­dals recap­ta­dors de tri­buts i que ens remet a les desi­gual­tats de l'època de la pesta. La lle­genda reu­senca de la pas­to­reta ve del segle XVI, la d'Isa­bel Besora a qui es va aparèixer la Mare de Déu que li va donar el mis­satge que es recu­perés el cos­tum d'encen­dre una can­dela tan llarga que per­metés fer el tomb a les mura­lles de la ciu­tat i que arribés encesa a l'altar. Els jurats de la ciu­tat no se la van creure. No dona­ven fe a aquest pro­to­col o regla­ment, i n'hi exi­gien pro­ves. Va haver de ser una segona apa­rició vir­gi­nal la que ales­ho­res segons les ver­si­ons situen una rosa a la galta, o un petó. El cas és que la rosa va pas­sar de la galta de la pas­to­reta a l'escut de Reus. Ara s'hi ha encar­nat amb aquesta altra Rosa a qui una can­dela, o una espelma, amb què mirava de des­lliu­rar-se de la fos­cor se l'ha aca­bat engo­lint. Tristíssim tot ple­gat, perquè aquesta mort ens fa veure com n'és, de difícil, acom­bo­iar tota la soci­e­tat, que ens res­si­tua en debat de la lluita con­tra les desi­gual­tats. L'assa­gista, musicòleg, eru­dit, de pen­sa­ment immens Ramon Andrés al seu dar­rer lli­bre Pen­sar y no caer diu que la desi­gual­tat és en nosal­tres, i que fins que no assu­mim que és dins la nos­tra estruc­tura men­tal no ho aca­ba­rem de cor­re­gir. L'indi­vi­du­a­lisme no és altra cosa que la ide­o­lo­git­zació d'un mateix: “Haver cai­gut en la ingenuïtat de creure que estem capa­ci­tats per repar­tir-nos el pa ha estat un equívoc al qual ha con­tribuït l'huma­nisme uto­pista, sem­pre doc­tri­nari.” I encara afe­geix Andrés: “No hi ha res tan nihi­lista com aspi­rar al paradís.” Que els ho diguin a aques­tes com­pa­nyies de bene­fi­cis mili­o­na­ris on bas­tei­xen el seu paradís!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.