Totxos d'or

Sem­blava que després d'aquesta pèssima crisi això no es tor­na­ria a pro­duir, però el totxo està a preu d'or. Els llo­guers de pisos vore­gen un altre cop els núvols, com si no haguéssim après cap lliçó de tots aquests anys d'arros­se­gar-nos, de sal­var bancs amb diners públics sense que hi hagi hagut cap retorn d'impacte social men­tre es reta­lla­ven ser­veis públics. A aquesta segona bom­bo­lla, però, hi arri­bem ben esqui­lats, i la pre­ca­ri­e­tat dol encara més quan a tanta gent amb prou fei­nes li ser­veix per pagar-se un sos­tre digne.

A Bar­ce­lona es repe­tei­xen ara els clàssics de quan tot estava a punt d'escla­tar, i es paga­ven prop de mil euros per un piset de qua­ranta metres qua­drats amb una reforma modesta “ideal pare­jas”, que és la manera fina de dir que ja cal que us esti­meu molt, perquè quan us dis­cu­tiu no podreu aïllar-vos. Això per no par­lar de les sem­pre agra­da­bles visi­tes de pis col·lec­ti­ves, en què els pobres que no poden ni somiar una hipo­teca es miren de reüll, a veure qui hi sem­bla més interes­sat, per si val la pena córrer a entre­gar els papers o més val dei­xar-ho estar perquè aquell té una nòmina més alta. És clar que sem­pre hi ha l'opció de no sor­tir de casa dels pares o de tor­nar-hi; o de com­par­tir pis, encara que faci anys que no estu­dies o que tota la família hagi de mal­viure en una habi­tació amb lavabo i cuina com­par­tits. A qui ho hem d'agrair, tot això?

Un 93% dels des­no­na­ments a Bar­ce­lona són per impa­ga­ments del llo­guer. El còctel mor­tal: molta demanda, poca oferta, escàs llo­guer social, pisos buits fora del mer­cat i inver­sors que com­pren habi­tat­ges per fer-hi negoci; ja són un 40% de les com­pres.

Fa mesos que Ada Colau defensa la neces­si­tat de regu­lar el preu dels pisos. Però la mesura no arriba, si és que la com­ple­xi­tat de la qüestió no la fa invi­a­ble. Aquest és un veri­ta­ble assumpte d'estat, però el xoc d'interes­sos econòmics difi­culta que els poders públics hi plan­tin cara amb valen­tia. Men­tres­tant, es con­ti­nua expul­sant famílies d'una ciu­tat cada dia més des­hu­ma­nit­zada i foto­gra­fi­ada pels turis­tes.