Criticar els polítics

Ja al segle XIV el gironí Fran­cesc Eixi­me­nis escri­via que “per los pecats del poble, qui són grans, los tra­met Déu molts prínceps e regi­dors, car cascú se vol ditar e enri­quir del poble”. Els polítics serien doncs, segons aquell monjo fran­ciscà, un càstig diví. Ser­veixi la cita per demos­trar que la crítica als polítics és tan antiga com la seva existència. Quan la des­qua­li­fi­cació és tan gene­ral, és injusta i ha de ser dolo­rosa per als polítics que actuen de bona fe i amb volun­tat de ser­vei. És veri­tat que no tot ha de valer en aquest pim-pam-pum al qual els sot­me­tem tots ple­gats, però la crítica ha d'exis­tir. La lli­ber­tat d'expressió és essen­cial en una democràcia de qua­li­tat.

Ser­veix a la crítica qual­se­vol forma d'expressió escrita, dibuix, cançó... i ara els mems, bro­mes visu­als que es fan reto­cant foto­gra­fies de per­so­nat­ges públics per ridi­cu­lit­zar-los o evi­den­ciar-ne defec­tes o errors. Són càpsu­les visu­als d'opinió, uns mis­sat­ges que encai­xen bé amb les noves for­mes de comu­ni­cació i cir­cu­len impa­ra­bles per les xar­xes soci­als. Els mems poden ser molt sug­ge­rents i ima­gi­na­tius, com els fantàstics de Dolors Boa­te­lla (a Twit­ter @Dolors­Bo­a­te­lla). D'entre els polítics pre­fe­rits pels autors de mems figu­ren en lloc des­ta­cat, per mèrits pro­pis, Mari­ano Rajoy i Donald Trump.

En aquest con­text apa­reix la pro­posta de revi­sar la llei de 1982 de pro­tecció dels drets a l'honor, a la inti­mi­tat i a la pròpia imatge, pre­sen­tada al Congrés dels Dipu­tats pel Par­tit Popu­lar. El text parla de la “pro­li­fe­ració de l'ús de les tec­no­lo­gies de la infor­mació i la seva enorme influència actual” que per­met “la pujada d'imat­ges sense el con­sen­ti­ment del seu su titu­lar”. És una ini­ci­a­tiva pre­o­cu­pant perquè els drets que vol pro­te­gir millor, legal­ment ja estan ben pro­te­gits. Per­se­guir amb eficàcia les infrac­ci­ons és un pro­blema tec­nològic, no legal. Les regles ara ja estan defi­ni­des i són prou cor­rec­tes. Una sentència del Tri­bu­nal Suprem del pas­sat mes de juny rei­tera que els polítics han de supor­tar un ele­vat i intens grau de crítica. És admis­si­ble que se'l qua­li­fi­qui de dic­ta­dor, anti­pa­tri­ota, traïdor, into­le­rant o d'altra manera que con­necti amb l'exer­cici del seu càrrec. No és cor­recte, en canvi, l'insult per­so­nal, amb expres­si­ons que no guar­din relació amb l'acti­vi­tat pública.

Amb l'excusa de pro­te­gir drets ciu­ta­dans es podria aca­bar limi­tant la lli­ber­tat d'expressió. Tots ple­gats actuaríem així d'escuts humans de polítics que no tole­ren tanta crítica. En un foto­mun­tatge d'un altre bon cre­a­dor de mems (a Twit­ter @aci­do­en­la­red), Rajoy, acom­pa­nyat de la cúpula del PP, alça un rètol que diu: “Menos memes y mas memos”. Cer­ta­ment, els mems ens aju­den a ser menys babaus. I d'això es tracta, pre­ci­sa­ment.