Teatre

He anat al tea­tre a veure Dansa d'agost. Els actors bala­dre­ja­ven, el deco­rat sem­blava un dio­rama de pes­se­bre, l'argu­ment no em va interes­sar i la durada la vaig tro­bar exces­siva. He anat també a veure Art. M'ha agra­dat molt més que la versió –en cas­tellà– que Flo­tats ens havia ofert. Flo­tats dese­qui­li­bra tots els repar­ti­ments. L'obra exi­geix tres actors i ell sem­blava el pal cen­tral de les setri­lle­res, emer­gint sobre els altres dos. L'obra no passa d'obreta, però els tres intèrprets de la funció cata­lana estan ani­ve­llats i al seu lloc. El dia que hi vaig anar es va pro­duir un feno­men que aquí només s'observa a les òperes: el públic va aplau­dir alguns do de pit mono­lo­gats dels artis­tes. Em van dir que passa a cada funció i una senyora argen­tina de la meva con­fiança em va infor­mar que aques­tes mani­fes­ta­ci­ons entu­si­as­tes són al seu país habi­tu­als. M'ho va dir amb satis­facció: troba que els cata­lans habi­tu­al­ment som massa eixuts i que assis­tim als espec­ta­cles no a entre­gar-nos-hi sinó a tro­bar-hi defec­tes i, molt sovint, a patir-hi. Dansa d'agost també va ser fer­vo­ro­sa­ment aplau­dida, al final. Dec ser jo, que no hi entenc o que res­ponc a la imatge que la senyora argen­tina té del públic català.

Però no volia par­lar d'això, sinó d'una altra cosa. He dit que Art ja s'havia vist, fa uns anys. Dansa d'agost, igual: va ser repre­sen­tada pel Tea­tre Lliure fa molt temps. Davant la rein­cidència em pre­gunto, per començar, si no hi ha en el reper­tori tea­tral d'ara, català o estran­ger, altres obres que puguin con­ci­tar el nos­tre interès. Entenc, com ho entén tot­hom, que periòdica­ment es repo­sin Eurípides, Shakes­pe­are o Àngel Gui­merà. Els clàssics s'han d'aire­jar amb insistència i, com es diu, rein­ter­pre­tar-los, ves­tir-los amb la nos­tra pell. Ara: no acabo d'enten­dre la segona opor­tu­ni­tat que es dóna a Dansa d'agost o a Art, per limi­tar-me a les obres que acabo de veure i que no diuen res de nou, sinó que han que­dat petri­fi­ca­des des del pri­mer cop que ens van ser ofer­tes. A diferència del cine amb les fil­mo­te­ques, el tea­tre no té tea­tre­ques on es puguin revi­sar mun­tat­ges pretèrits. Se'n poden veure enre­gis­tra­ments, si n'hi ha, però l'essència del tea­tre, que és la vivor, no hi té efecte. La temp­tació de fer repo­si­ci­ons i cor­re­gir la dosi­fi­cació de l'oli i el vina­gre és, doncs, com­pren­si­ble. Però la pre­venció ini­cial retorna: no es podrien cana­lit­zar els esforços d'actors, direc­tors i figu­ri­nis­tes cap a autors que ara mateix deuen tre­ba­llar a París, Irlanda, Nova York o Lleida?

El públic, en una repre­sen­tació i l'altra, era majo­ritària­ment gran. Molts havien vist la pri­mera Dansa d'agost i l'Art de Flo­tats. Ben mirat, també als con­certs dema­nem les sim­fo­nies i cançons cone­gu­des, i per Nadal tor­nen cada any els Pas­to­rets.