L'embolic de les pensions

El flamant govern espanyol ha convocat el pacte de Toledo, aquest fòrum de negociació del sistema de pensions. Aquest any, en què la Seguretat Social s'ha ventilat, de moment, més de 17.000 milions de la guardiola de pensions, el govern espanyol només ha tingut a bé convocar el pacte en tres ocasions. Quatre, si comptem la convocatòria de la setmana passada. Per què aquesta desgana? Podran al·legar el mateix que al·legava Mariano Rajoy per no donar la cara al Congrés: que el govern estava en funcions. Però, vaja, jo sempre he cregut que el sistema de pensions és una qüestió d'estat, sigui quin sigui el color del govern. I que l'estat mai no està en funcions.

Eh? Com? Que això que l'Estat espanyol no esta en funcions es refereix només a quan els catalans demanem el dret a decidir? I que la unitat d'Espanya està per sobre de tot, també del sistema de pensions? Perdonin la meva ignorància.

Doncs anem al que interessa. Sembla força evident que els governs tenen tendència a parlar de la reforma de les pensions a l'inici de la legislatura, i que l'entusiasme decau en l'última part del mandat. Suposo que té a veure amb el fet que els pensionistes són un exèrcit de votants formidable, i no es tracta d'irritar-los gaire.

El que resulta evident, perquè això no és política sinó aritmètica, és que el govern d'Espanya, sigui quin sigui el seu color, tindrà un greu embolic d'aquí a pocs anys si vol mantenir el sistema de pensions com està, un problema que només es podrà resoldre amb impostos, ja que la cançoneta del PP que es resoldrà amb més llocs de treball està en crisi en el mateix partit.

Perquè això fos veritat, els nous treballadors haurien de tenir uns salaris dignes que els permetés cotitzar més a la Seguretat Social. Però ara ja és evident que, ni que a Espanya hi hagi la mateixa xifra de treballadors que abans de la crisi, no es recaptarà el mateix, sinó menys. Perquè els salaris són almenys un 10% més baixos. O sigui, que ja saben. Que no els entabanin amb solucions màgiques.