El secret del crític

Com que el tinc pel millor crític literari del país m'he proposat conèixer els secrets del seu art. És per això que he gosat posar-li un detectiu al meu amic, el crític. No pas un detectiu qualsevol. M'ha semblat oportú demanar-li respectuosament al bonhomiós G.K. Chesterton que em deixi manllevat el seu detectiu més famós: el pare Brown. I el bon capellà s'ha posat a la feina sense dilacions. D'entrada m'ha recordat que ell mateix va deixar anar una bona pista al conte titulat La creu blava, on es resumeix l'essència del seu mètode d'investigació en aquesta sentència: “L'artista creatiu és el criminal. El detectiu és només el crític.” Per atrapar el malvat i astut Flambeau, el detectiu ha de sentir-se com un crític literari capaç de ponderar les seves passes pels carrers de Londres com si es tractés d'analitzar un text. La frase suggereix la feina subsidiària del crític davant de l'autor. I el pare Brown em fa fixar, encara, en el final de La innocència del pare Brown. En aquesta ocasió retrobem el criminal Flambeau, ara retirat, que rep la visita del detectiu Brown i conversen amb tota la franquesa amb què poden fer-ho un creador i un crític. S'hi afegeix un nord-americà que s'interessa per la manera com el pare Brown ha resolt tants casos. El pare Brown li respon que per resoldre cada cas mira de posar-se en el lloc del delinqüent, del seu estat d'ànim, com si planifiqués el crim amb ell. És, doncs, un mètode d'empatia humana que el capellà contraposa a la fredor de la criminologia. Ell, en comptes de sortir de l'home, mira d'entrar-hi. Un mètode humil, però també ambiciós: entendre una persona, que aviat és dit. El nord-americà en diu un “exercici introspectiu”, mentre que el pare Brown prefereix referir-s'hi com a un “exercici religiós”. Vist tot això, el pare Brown em passa el seu informe: el secret de les crítiques que escriu el teu amic és que mereixen els dos adjectius i que no perd mai de vista que l'artista és l'escriptor.