Ponent, paisatge que se'ns furta

En els temps que vivim Ponent és una denominació quasi furtiva. Bandejada per moltes institucions, que prefereixen denominacions com ara “les comarques de Lleida” o la “plana de Lleida”. Intenten furtar-nos fins i tot la poètica d'un nom que s'aferra, tossut, a la realitat: Ponent, allà on es pon el sol al nostre país. És a dir, la realitat d'una zona on no tot és la plana, i la mirada s'enfila ben amunt per la serra de la Llena o pels turons segarrencs. És una batalla quotidiana, però lliurada en silenci i, de tant en tant, amb estridències puntuals. Com quan els forasters tenen la gosadia de dibuixar la realitat amb mapes on els Pirineus ja no són plans i pretenen vegueria i veu pròpia.

L'escriptor Miquel Pueyo ho descrivia clarament, com de costum, tot assegut al costat de l'inventor del terme Ponent, el referencial Josep Vallverdú. “Lleida viu rere els murs de la capitalitat administrativa. Aspira a fagocitar el Segrià i presumeix de ser la capital de la Val d'Aran... Vol manar més que seduir. És conforma a ser una capital de comarca que no aconsegueix atraure la comarca que l'envolta. Aquesta és l'actitud de la classe dominant que acapara el poder polític a Lleida.”

El paisatge és més que una postal. És el record viu del pas del temps sobre el territori. D'això, en sap molt el geògraf i professor de la Universitat de Lleida Ignasi Aldomà (El Poal, 1955). És autor de llibres com Amb el permís de Barcelona i La batalla per l'aigua. Ara, de la mirada sobre la ingent obra del lleidatà Josep Vallverdú, Pagès Editors en publica el resultat: Paisatge, país, pàtria. Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible, que s'ha presentat aquesta setmana al Museu Comarcal de l'Urgell-Tàrrega. “La pàtria de Vallverdú no és de sigles ni banderes, sinó de profunditat, des de l'home llegit i compromès i una aposta pel reconeixement de la democràcia, molt interessant”, assegura Aldomà. Parla d'un Ponent que es presenta “com una proposta de país per a sobreposar-se als esquemes localistes que collaven les mentalitats a la dictadura franquista”.

Als seus 93 anys, creador d'un univers divers i acolorit de paisatges humans i naturals, Josep Vallverdú manté la destresa d'encisar l'auditori amb poques paraules: “He assumit la terra des de petit, sobretot durant els estius a Sant Martí de Maldà... Un univers viu de pagesia amb les calces apedaçades, parets guarnides de serps, i aquells préssecs petits del secà, d'una dolçor inimaginable... La terra cal ensumar-la!” Confés “admirador del rostoll”, Vallverdú es descriu com un “nen no pagès, sinó ruralista”. Escriptor d'unes 50.000 planes fins al 2012 segons els seu biògraf oficial, sintetitza una de les línies mestres de la seva narrativa: “Omples tot això d'un sentit transcendent, de país i te n'adones que estàs inserit en una pàtria. I et fas militant d'una idea de pàtria”. Una militància mantinguda amb coherència i, si cal, nedant contra corrent: “Josep Vallverdú se les ha hagut d'heure constantment amb els qui li han penjat l'etiqueta de localista... pel fet de ser escriptor de Ponent, allunyat dels cenacles barcelonins... ha parlat de casa i ho ha fet amb la llengua de casa”, afirma Aldomà en el llibre.

Té una mirada narrativa sòlidament ancorada en l'enorme riquesa d'una llarga perspectiva vital, que li permet enllaçar els pagesos de la darrera guerra carlina, en la veu del seu pare, amb els que ara gestionen amb aplicacions mòbils les granges. Una mirada des del territori reivindicant un país. “Territori”, una altra denominació curiosa, i que fins i tot té conselleria: Barcelona no deu ser un territori i el paisatge rural de, per exemple, la petroquímica tarragonina ho justifica. Carme Vidal, la directora de la col·lecció de Pagès Editors, resumia: “No hi ha pàtria sense país, no hi ha país sense paisatge.”