L'esquerra davant Trump

La fi del món tal com el conei­xem. Oh, Déu méu, és Trump!. La casa dels hor­rors. Déu per­doni Amèrica... Les por­ta­des de l'endemà eren un catàleg de desgràcies i laments. “Per què us sap tan greu la victòria de Trump?”, li pre­gun­ta­ven fa poc a un dels polítics d'aquest país, situat en aquesta soci­al­de­mocràcia trans­ver­sal que es mou més enllà de les sigles dels par­tits. “Perquè repre­senta tot allò con­tra el qual he llui­tat al llarg de la meva vida.” Efec­ti­va­ment: racisme, sexisme, ambició des­me­su­rada, tri­omf a qual­se­vol preu, demagògia, insults... Per altra banda, mirem qui aplau­deix el seu èxit: el Front Nati­o­nal francès, els mit­jans ofi­ci­a­lis­tes rus­sos, el Ku Klux Klan, el com­plex mili­tar indus­trial encar­re­gat de cons­truir el mur amb Mèxic, les empre­ses del joc...

Tan­ma­teix, hi ha fets que dema­nen una expli­cació i que, per a alguns refe­rents de l'esquerra, repre­sen­ten el motiu d'una curi­osa espe­rança. Entre els fenòmens para­do­xals, l'aliança Wall Street-Clin­ton. El suport, baix i amb la pinça al nas (recor­den les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als a França l'any 2002?), dels par­ti­da­ris de San­ders a la can­di­data demòcrata. L'abs­tenció del vot de les mino­ries. L'aug­ment del suport dels ultra-rics a Hillary i dels més pobres i menys edu­cats a Trump. Fins i tot el suport de Kagan i un altre pro­mi­nent neo­con­ser­va­dor de l'època Bush, l'exdi­rec­tor del Banc Mun­dial Paul Wol­fowitz, al bàndol anti-Trump. El món al revés? Sla­voj Zizek, refe­rint-se al suport de San­ders cap a Hillary, amb el to mofeta i citant Trump, ho deia d'aquesta manera: és com si Occupy Wall Street donés suport a Leh­man Brot­hers.

Encai­xar les peces no sem­bla fàcil. En les entre­vis­tes poste­lec­to­rals que ha donat Zizek ho ha expli­cat amb els següents ter­mes: el vot del tren­ca­ment era el de Trump; el de la con­tinuïtat, el de les elits, era Hillary. Zizek sosté que amb Trump ha arri­bat un veri­ta­ble moment de des­vet­lla­ment col·lec­tiu i que això és una bona notícia. Serà això així? En vista de tants i tants recents moments de la veri­tat (la crisi finan­cera, els res­cats ban­ca­ris, el movi­ment 15-M, San­ders, Syriza, Podem, Corbyn o ara Trump) podríem començar a dub­tar-ne. L'apre­ci­ació opti­mista de Zizek recorda massa la dels seus com­panys mar­xis­tes quan els naci­o­nal­so­ci­a­lis­tes van ocu­par la Can­ce­lle­ria del Reich, el 1933: final­ment les con­tra­dic­ci­ons del sis­tema serien expo­sa­des en tota la seva mag­ni­tud. La resta de la història, ja la conei­xen.

Matt Taibi, el repor­ter dels red­necks que ara han votat Trump de la mateixa manera que el 2008 van votar con­tra Obama, acaba la intro­ducció del seu lli­bre The Great Deran­ge­ment així: “tan boja com aquesta gent pugui sem­blar, almenys cre­uen en alguna cosa, tenen alguna mena d'ins­tint o pulsió cap a la veri­tat, la justícia o alguna cosa”. La pro­posta de l'esquerra, per absent, con­ti­nua sent l'assig­na­tura pen­dent de la política euro­pea.