No parlen de Fidel

Tal com era d'esperar, la mort de Fidel Castro ha desfermat una allau de

comentaris, opinions i anàlisis. Més enllà de les obligades necrològiques i més enllà de la lògica de les relacions diplomàtiques jo diria que no queda cap polític, cap opinador ni cap tertulià que no ens haja explicat la seua visió sobre Castro i sobre Cuba. I Twitter en va ple, com era d'esperar.

Em decep, però, veure i observar que la gent no parla de Cuba ni de Fidel Castro. Darrerament la política internacional s'ha convertit en un pim-pam-pum que només projecta les fòbies o les fílies de la política interna. Quan escoltes segons quina gent del nostre país parlar d'Israel i Palestina, o de Veneçuela o, evidentment, de Fidel Castro, ja saps que en el fons tant els fa el que de debò hi estiga passant. Es limiten a projectar la imatge del seu enfrontament polític, que es basa a anatematitzar l'altre i a fer-lo com més invisible millor. Els fets, així, perden tota importància i només importen els afectes –estructurats o simplement instrumentals.

I enmig d'aquest cafarnaüm politicoperiodístic és ben complicat poder dir res sensat. Tinc la sensació que no li interessa a ningú. En aquesta època de postveritats els uns i els altres només volen reafirmar-se. En el fet que era un dictador o que va lluitar per la justícia universal. Que perseguia els homosexuals o que protegia els negres. Que la seua gent escapava per mar o que els Estats Units no el va deixar viure.

Castro va tenir una vida complexa i va viure un temps convuls. Ell mateix va ser protagonista d'una de les crisis més impressionants de la història de la humanitat, la dels míssils russos a Cuba. Reduir-lo a un eslògan és per això ben complicat però és el que gairebé tothom vol. Per apoderar-se'l i amb això atacar en favor de la seua causa l'altre. Impenitentment.