Obús dialogant

Sen­tim a dir que els polítics fan tea­tre. Amb el nou període bate­jat com ope­ració diàleg, que recorda els anys de la tran­sició, quan del retorn de Tar­ra­de­llas a La Mon­cloa en deien ope­ració Cata­lu­nya. També s'ha fet ser­vir. Cata­lu­nya i diàleg. Amb dues parau­les n'hi ha prou. Del que es tracta és de fixar aquest marc men­tal. I qui apa­re­gui com el més dia­lo­gant tindrà al seu favor la mirada inter­na­ci­o­nal i apla­carà un cert des­con­ten­ta­ment pel retret d'immo­bi­lit­zar que es fa sis­temàtica­ment a Rajoy. La funció tea­tral que esce­ni­fi­quen ara mateix els polítics va d'això: de veure qui és el més dia­lo­gant, qui allarga la mà a l'altre, i qui acaba apa­rei­xent com a més intran­si­gent. Un joc d'apa­rença, quan el tea­tre de debò busca la ver­sem­blança. I sovint amb pocs arti­fi­cis. Més que davant de diàleg som davant d'un monòleg, com deia aquesta set­mana el pre­si­dent Puig­de­mont, abans de rebre de manera cor­tesa el fla­mant dele­gat del govern espa­nyol Enric Millo. Fixem-nos en el que es repre­senta aquests dies al sor­ral de la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, en un nou encert de la Perla 29. Ernest Ville­gas, i Un obús al cor de Wadji Mouawad, que ens acosta la seva obsessió dolo­rosa, de la pèrdua, de la mare, de l'ànima, l'incendi, l'exili, la memòria, l'amor i la recon­ci­li­ació. Aques­tes són les seves línies, ver­me­lles, bla­ves i de tot color que rees­criu de mil mane­res. I tot ple­gat amb una cor­tina, una cadira i uns bons llums. Amb aquests ele­ments es fa el viatge tea­tral. El viatge polític en canvi s'enca­lla en les parau­les fins a gas­tar-les. Aquesta mateixa set­mana l'antropòleg Manuel Del­gado deia que no s'ha d'anar a dia­lo­gar res a Madrid, en tot cas a nego­ciar. Però vist que Mon­toro, en una reacció infan­til, vol esbra­var l'impost de les begu­des gaso­ses i ensu­cra­des, el dels refres­cos, aca­bat de pre­sen­tar, ja es cons­tata el tarannà dia­lo­gant. Deu ser una mos­tra popu­lar d'arti­visme, un dels aspec­tes del ciu­ta­da­nisme que ana­litza Del­gado al seu dar­rer lli­bre, que s'escampa fins i tot dels límits del refugi de la nova esquerra que estu­dia.