La independència i la naturalitat

Tinc la temptació d'observar l'independentisme de nova fornada amb una lleugera superioritat moral. Ja sé que m'equivoco. És només una temptació, potser un pecat petit; segurament una dolenteria de ciutadà maldestre. Fa anys que visc discretament el meu independentisme i fa temps que no faig cap esforç per convèncer ni amics, ni coneguts ni saludats. Evito instal·lar-me en la incomoditat de regirar arguments en sobretaules. Actuo així perquè penso que serem independents amb naturalitat. Avui sóc a la feina. Treballant. Hi sóc, segurament, producte de l'atzar d'un Excel. Però hi sóc. Orgullós de mi mateix. Amb naturalitat. Convençut que amb petites decisions quotidianes no caldria ni una paraula de més.