opinió
El darrer Onze de Setembre a Barcelona
Com solo fer cada any, també aquest, el dia onze de setembre vaig anar als actes de commemoració oficial de la Diada de Catalunya a Barcelona, al parc de la Ciutadella. L'acte l'he vist sempre prop de la cascada, a l'angle nord del parc, i el públic estava sempre molt mal col·locat. Aquest any, però, pel que fa a la disposició de la gent, em sembla que s'havien fet unes millores importants. L'escenari des d'on es varen fer les actuacions artístiques directes i des d'on la gran actriu Montserrat Carulla, amb molta naturalitat, qualitat professional i autoritat, dirigia totes les diverses actuacions dels polítics, músics i artistes, era situat una mica separat de la cascada, mirant cap al passeig Picasso. Davant, al que equivaldria a la platea d'un teatre, hi havia una quantitat de seients (cadires de boga) –no sabria dir quantes però suficients– perquè uns centenars de persones (el públic) poguessin seguir ben asseguts i amb bona audició i visibilitat de tota la cerimònia, amb els parlaments corresponents.
La personalitat, l'autoritat i la indiscutible classe professional de Montserrat Carulla varen ser elements indiscutibles per a l'èxit de l'acte i perquè tots els que hi érem, en qualsevol moment, sabéssim el que passava a l'escenari: la intervenció de l'orquestra, l'acte d'hissar la bandera catalana, la lectura d'un poema de Joan Margarit pel seu autor, la intervenció de la cantant Noa, el discurs del president de la Generalitat, José Montilla. Un gran encert la disposició de l'escenari i del públic. Perquè si en aquests actes no es pot seguir el que passa a l'escenari i no es pot entendre el que els oradors diuen, es converteixen en una cosa avorrida i sense sentit.
Un altre encert, per a mi, d'aquesta disposició d'escenari i públic va ser que la platea es perdia, sense cap trencament brusc, cap a la resta del parc fins al seu límit al passeig Picasso. Tot el parc estava molt ple de gent. Uns passejaven, altres anaven amb barques navegant pel llac i molts simplement estaven ajaguts damunt la gespa, com fa molts anys havíem vist al Hyde Park de Londres –cosa que llavors ens va sorprendre moltíssim, perquè en aquells anys a les nostres latituds no ens atrevíem i no ens autoritzaven, encara, a utilitzar les àrees de gespa dels parcs públics.
Correcte i civilitzat
El que vull assenyalar de l'acte d'aquest darrer 11 de Setembre al parc de la Ciutadella de Barcelona és que tot plegat va ser molt correcte i molt civilitzat, com correspon a una societat que aspira a ser un dels pobles civilitzats de l'Europa del segle XXI.
Al passeig de Sant Joan seguia en plena activitat el programa impulsat i desenvolupat per Òmnium Cultural, que no finalitzaria fins a darrera hora de la tarda. La meva dona i jo, a mitja tarda, vàrem tornar a aquesta part de la ciutat perquè volíem aprofitar l'avinentesa que l'edifici del Parlament estigués obert al públic per a tornar-lo a visitar. És l'espai on els diputats –representants de la societat civil catalana al més alt fòrum polític català– discuteixen i fan les lleis per al millor i més just funcionament de la nostra societat. Que per molts anys continuï així i no tornin a venir mai més temps com el del franquisme, quan aquesta casa de tots els catalans –el Parlament de Catalunya– estava tancada per ordres autoritàries, sense cap respecte a la gent. És el que són les dictadures. Gràcies a Déu, la del franquisme, ara ja fa anys que es va acabar. Esperem que mai més no en vingui cap altra i Catalunya pugui seguir sent un poble lliure, civilitzat i democràtic.
Ho desitjo i, vivament, ho espero.
