La mantega i el cul

Com sol passar amb tots els mites que una generació pretén traspassar a la següent, quan per fi molts de nosaltres vam poder veure la famosa pel·lícula que havia provocat l'èxode clandestí de tants progenitors fins als cinemes de Perpinyà, la sensació compartida va ser de decepció. L'últim tango a París era una cinta pretensiosa, que es feia llarga i que no justificava el preu de l'entrada ni tan sols amb la famosa escena de la mantega. L'escena de la mantega és la manera com durant anys tothom s'ha referit eufemísticament al coit anal fingit –i qui sap si després imitat en la intimitat de les llars catalanes– entre Marlon Brando i Maria Schneider, quaranta-vuit anys i dinou, respectivament. Obra d'art per a alguns, barroera vàlvula d'evasió repressora per a d'altres, L'últim tango a París ha acabat confirmant que les pel·lícules val més veure-les que no pas saber com es fan. El rescat d'una entrevista al director, Bernardo Bertolucci, però, ens ha portat un making of retroactiu que ha encès una polèmica agra al voltant dels límits de la creació. Schneider havia llegit el guió però desconeixia la sorpresa de la mantega, que actor i director li van reservar per tal que la càmera captés més bé la seva reacció. Estrictament, doncs, no va ser una violació, però sí que va ser un engany. Que el cine és una engalipada ho sap tothom, però, per culpa d'aquesta confessió, en Bertolucci ja no és només un director discutible sinó també un violador fictici, categoria criminal que no figura a cap codi penal. Els qui s'han afanyat a cremar-lo a la foguera dels violadors segurament ni tan sols han vist o han tornat a veure l'escena de la mantega. No és una escena agradable, la violència de l'engany la perjudica, no s'hi veu cap gran interpretació, el diàleg no és memorable, tampoc expandeix cap missatge que pagui la pena recordar, ni forma part d'una pel·lícula que de debò es mereixi haver passat a la història del setè art. Però simplement és cinema.