Diàleg

Temps nous amb vells con­tinguts. El gov­ern es­tatal sem­bla de­sco­brir que la con­frontació no porta en­l­loc i in­tenta re­moure una “op­eració diàleg”, pre­te­nent l'en­can­teri per di­vidir i apaiva­gar el so­bi­ranisme. Fins el braç armat de l'ortodòxia, el Con­sti­tu­cional, parla en boca del seu pres­i­dent de la ne­ces­si­tat de diàleg i aparcar la ju­di­cial­ització de la política. I el nom­e­na­ment de Millo vol refer man­u­als de bona con­ducta.

Sáenz de San­ta­maría obre ofic­ina de greuges a Catalunya i diu que atendrà queixes al­menys tres ve­g­ades al mes. La in­au­gura con­vi­dant a cafè als par­tits union­istes cata­lans, se­gu­ra­ment per allò que sem­pre és mil­lor jugar en camp propi. A més, de­clara la vol­un­tat de par­lar de tot menys del que ara ens in­ter­essa par­lar als cata­lans, que això és una línia ver­mella in­fran­que­jable. Les obres demostren que el diàleg és se­lec­tiu, amb bones formes quan es tracta de par­lar amb amics i com­pa­nys de ca­mada.

Els que tenim certa edat o hem se­guit els avatars de l'inici de la tran­sició recor­dem el senyor Solis Ruiz, dar­rer min­istro sec­re­tario del Movimiento i també min­istre de Tre­ball, que in­tentà ven­dre una imatge am­able del tard­ofran­quisme. Fou conegut com “la son­risa del Régimen” i in­tentà en­ca­teri­nar el món del tre­ball amb prome­ses sense altre con­tingut que les bones formes. Som­ri­ures en les formes, però in­tolerància en el fons. Després, la consigna de l'“atado y bien atado”. Res més, o res menys.

Ens hem fet grans, i ara no con­venç el diàleg buit de Sáenz o Millo. El país ne­ces­sita fets tan­gi­bles i sense som­ri­ures buits. El diàleg és vol­un­tat i ganes de mirar en­da­vant. El repte és de futur i no pas de pas­sat.