Alerta amb els paranys fàcils

Aquesta era una de les frases preferides del reverend Gründing al Retaule del Flautista, del gran Jordi Teixidor, contra el flautista d'Hamelín. El capellà es pronunciava així davant el burgmestre contra els encanteris i les solucions senzilles, com la de treure les rates tot ballant i cantant a la vila de Pimburg. El mossèn ho feia per salvar el seu negoci, fet de sofriment i pregàries des del seu món obscur, a Sant Rogacià, ple també de paranys inconfessables. En realitat, fent això, el representant de l'Església acabava essent un instrument de l'statu quo; en aquell cas, dels “molt racionals” gremis de productors de rateres i verí, que veien en les plagues una oportunitat de nous beneficis. El flautista donava duros per pessetes, i el mossèn, consol a l'altre món. Un poc de tot això passa amb els qui afronten un problema sense tocar de peus a terra i persegueixen un ideal de millora de la humanitat acompanyats de flautes i rogatives mentre negligeixen les forces de la racionalitat. Així en les qüestions, a les quals em referiré ara, de pobresa i desigualtat. La lluita per a reduir-les prou que s'ho val. Però alerta amb les ingenuïtats i els paranys fàcils. Molts d'aquells predicadors ho fan amb instruments sonors o litúrgies grandiloqüents que desafinen i resulten fàcilment falsejables just tocant la realitat. I així es deslegitimen, desafortunadament, moltes causes justes. Així també en qüestions de desigualtat, pobresa i envelliment, causes justes però sovint mal argumentades. El gradient socioeconòmic de qualitat i esperança de vida de molts dels nostres majors s'hauria de compensar mínimament en polítiques públiques. Però no segons les mitjanes, sinó en les variàncies. Per exemple, el temps de jubilació no l'hauria de marcar una edat predeterminada sinó el temps de cotització, comptant períodes de carència d'atur involuntari i de maternitat.

Un altre efecte que sol passar desapercebut és el que toca la desigualtat i la pobresa. D'una banda, la mort prematura d'una persona pobra redueix la pobresa d'acord amb la major part de les mesures convencionals. Sens dubte, això viola les nostres intuïcions bàsiques de com les mesures de pobresa han d'identificar els problemes socials. No seria adequat que la major mortalitat entre els pobres servís per a reduir la pobresa. En aquest sentit, les mesures de pobresa no han de ser perversament sensibles a la mortalitat, i sí que han de tenir en compte el fet que els rics viuen més temps que els pobres, adonant-nos que els rics d'aquesta manera amortitzen a les pensions majorment les seves contribucions. A més, en virtut de la mortalitat diferenciada segons ingressos, les mesures de pobresa reflecteixen no només la pobresa “veritable”, sinó també les interferències o sorolls causats pel procés de supervivència que es té malvivint. Aquestes interferències condueixen a la paradoxa consegüent: com pitjors són les condicions de supervivència dels pobres, menor resulta la mesura de la desigualtat associada amb la pobresa. Fer front a aquest problema, per tant, requereix tenir en compte no només la pobresa amagada, sinó també la pobresa “que falta” per mort prematura. Altrament, entre ser menys pobre tot i que en més desigualtat social, o ser tots igualment pobres hi ha tot un món de consideracions.

Un argument similar per a ser provat en el camp empíric s'aplica també a les desigualtats en salut i als canvis demogràfics en un món com dèiem marcat per l'envelliment de la població. Si la salut és menys sensible a la renda en edats més avançades (per ric que siguis, si ets vell, difícilment t'estalvies “capacitats disfuncionals”), els canvis en l'estructura de la població i en els seus vincles socioeconòmics latents poden afectar la desigualtat, reduint-la, independentment de qualsevol acció de salut pública. Ometre aquest efecte –o l'associat a la immigració– pot tergiversar l'evolució observada en les desigualtats en salut a través del temps. D'altra banda, l'anomenada “paradoxa de la salut” pot esbiaixar també els resultats si un mateix avalua el propi estat de salut. Aquesta contradicció ben coneguda consisteix en el fet que una millora en les mesures objectives de la salut sembla anar acompanyada d'una disminució en l'estat de salut informat per la població, que es queixa més. Això també és observable en el desenvolupament social: com més esperem del sistema sanitari més protestem si no assolim allò que voldríem i més crítics som amb les esperes; especialment si els aspectes de guarir pesen més que els de curar. I ja no diguem en boca d'aquells que consideren erròniament que el dret a l'ús de serveis han de ser gratuïts ja que han estat en vida sufragats per cotitzacions socials.

Finalment, les innovacions que avui milloren la supervivència dels casos marginals, dels qui abans morien, és probable que compliquin el panorama de la morbiditat absoluta (hi ha més persones que sobreviuen si bé amb no gaire salut), tot i que la morbiditat relativa mitjana per supervivent pugui ser fins i tot inferior. Però amb població més envellida això fa per més problemes de salut en termes absoluts. D'aquí la relativitat d'aquesta mena d'anàlisi que afecta l'estudi dels efectes de l'envelliment i que força a no oblidar la regla d'or que permet avaluar-los, tal com ho expressà molt bé Maurice Chevalier en una entrevista ja fa molt temps: “La tercera edat no m'entusiasma però si la jutjo en termes d'alternatives no està gens malament.”