Opinió

Vuits i nous

Resistents coptes

“Les seves cerimònies són a la defensiva enmig d'un món hostil

En un viatge a Egipte vaig ser convidat a entrar en un temple copte del Caire. Uns oficiants barbuts, portadors d'uns vestits molt pesants, es bellugaven mig d'amagat en un petit escenariet que presidia el temple. L'escenariet tenia unes cortines de color vermell que de vegades es tiraven i no deixaven veure res, i altres s'obrien perquè el públic concentrat al temple pogués seguir el curs de la cerimònia. Un altre sacerdot deambulava pel recinte, portant un gran encenser. Tirava el resultat de la combustió del braser a tots els objectes inanimats que trobava: els quadres, les imatges, les columnes, les portes. Quan havia fet la volta a tot el temple, reiniciava l'itinerari. Jo no sabia cap on mirar: si la funció de l'altar o l'home de l'encens. Cantussejaven tots a la vegada, pel seu compte i amb veus discordants. No vaig entendre res: ni la litúrgia ni, naturalment, cap paraula. Em va fer l'efecte que la cerimònia havia començat no aquell dia sinó un altre de molt remot i que no s'acabaria mai i seguiria així fins a l'eternitat, amb tots els seus dies i les seves nits. Els sacerdots serien rellevats, els fidels serien uns altres, però sempre hi hauria en aquell temple algú que ocupés l'altar i algú que fes voltes escampant encens. Les misses catòliques tenen un principi i un final, i entre l'un i l'altre hi ha una narració: es para una taula i s'acaba amb un sopar. Els Evangelis tenen també un fil argumental clàssic: comencen amb un naixement o amb l'inici d'una vida pública i acaben amb la mort i posterior resurrecció del protagonista. L'Església cristiana copta, antiquíssima, més carregada d'anys que la catòlica, va ser fundada per Marc, un dels quatre evangelistes. El més arcaic, segons molts biblistes. Els seus actuals deixebles no li han seguit el criteri narratiu, almenys a l'hora de fer cerimònies. O potser és que jo no ho vaig entendre, hi insisteixo. Però ho entengués o no, una impressió em va quedar clara. Aquells homes eren uns resistents. I a més a més en tenien tot l'aspecte. El sacerdot de l'encens, sobretot, era un tipus adust, gairebé ferotge. No hauria acceptat un “bon dia” ni l'hauria donat tampoc. Cap aproximació afable, tampoc per part de seus companys, refugiats a l'escenari amb cortines. Estaven tots de guàrdia permanent i amb el braser sempre encès. Una minoria a la defensiva envoltada d'un món hostil, vaig concloure. Des d'aquell dia hi penso sovint, i amb afecte. El cristianisme, en les seves diverses formulacions, és avui intensament perseguit.

Diumenge una bomba va esclatar en una església copta propera a la catedral de Sant Marc, al Caire. Dues desenes de morts i molts ferits. En el passat hi ha hagut altres atemptats, també mortífers per als resistents encastellats en els seus temples.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.