La ciutat oberta

A Roma el sol bri­lla per la seva absència. Hivern: Mat­teo Renzi ha hagut de dimi­tir després de veure com la seva pro­posta de reforma cons­ti­tu­ci­o­nal ha estat escla­fada sense pal·lia­tius. S'albira, per tant, la for­mació de l'enèsim govern –el 64è– des de la pro­cla­mació de la república en el mes de juliol de 1946. Ho comento amb Maria Josep Escrivà a l'abric del magnífic edi­fici de la Galle­ria Borg­hese, obra –en sen­tit estricte– de Gio­vanni Vasan­zio. Art i poder sem­pre han anat ple­gats i més encara a Itàlia. En la nos­tra con­versa, l'espe­rit del mece­nes de Ber­nini, el car­de­nal Sci­pi­one Borg­hese, ens ronda com un espe­rit àvid de poder.

I és que Borg­hese, nebot de Cami­llo Borg­hese –esco­llit papa sota el nom de Pau V, en 1605– fou un àvid col·lec­ci­o­nista d'art amb relació directa a la seva vani­tat. De fet, l'espoli –vis­ti­plau papal inclòs– era una de les estratègies per engran­dir la seva col·lecció pri­vada. Poder i impu­ni­tat, res­so­nen els dos mots a l'hora­baixa, quan la ciu­tat de Roma encara es resis­teix a clau­di­car: cau la nit com un teló i només una pin­ze­llada a ponent ens revela la natura de la llum abans no s'esva­eixi en el record.

És just aquell moment quan l'urbs cobra aquell aire entre mòrbid i nostàlgic, on la idea de ves­tigi regna en home­natge als homes. És la seva una essència tran­sitòria: tal vegada, el motiu de l'ambició troba el seu ori­gen en la por a la mort. Comp­tat i deba­tut, osten­tar és una manera de com­ba­tre l'ine­xo­ra­ble pas del temps. La força del poder expressa una opo­sició a tànatos com a destí ine­lu­di­ble que marca l'obrar dels homes. Tan sols, en aquest sen­tit, s'entén el vin­cle que té Roma amb una certa con­cepció política de l'eros.

L'art, diria Stei­ner, no caduca. I Roma lluita con­tra el temps des del seu ori­gen. Hi ha una tele­o­lo­gia col·lec­tiva en la ciu­tat eterna: la volun­tat de per­sis­tir a qual­se­vol preu ni que sigui a fi de con­tra­dir les parau­les del poeta quan afirma, taxa­ti­va­ment, que “Roma decli­narà per la seva pros­pe­ri­tat”. Pas­se­gem, amb la Maria Josep, pels jar­dins d'estil anglès de la Villa Borg­hese. S'ele­ven les capçades dels grans arbres en con­trast amb la nos­tra humil fiso­no­mia. En un moment deter­mi­nat, des del mira­dor del Pin­cio, Roma, també ciu­tat oberta, se'ns mos­tra obs­cura i nostàlgica.

La política ita­li­ana –com des de fa més de dos mil·len­nis– dóna carta de natu­ra­lesa a la patètica pre­tensió de per­du­rar. Un pat­hos, tan­ma­teix, sub­ja­cent a l'obra d'art en la seva dimensió espi­ri­tual. Polis i arti­fici en per­fecta comunió. Escric, l'última nit a Roma: “És la pre­sumpció de creure's immor­tal allò que el cisell ha des­men­tit amb secu­lar habi­li­tat.” Perquè a Roma, on cada pedra és sagrada, el cor dels homes hi reco­neix la seva fini­tud.