Escriure

Els detractors diuen que ara tothom s'atreveix a escriure. Els més crítics asseguren que s'editen massa llibres. El cert és que, d'una manera o altra, es publica molt més. Han sorgit, també, petites editorials que hi ajuden i, a vegades, el mateix autor autoedita la seva obra pel legítim plaer de poder dir que ha complert una de les seves aspiracions, en la línia d'allò tan sabut de tenir un fill o plantar un arbre o escriure un llibre. Al cap i a la fi, és l'acollida dels lectors la que sancionarà l'aportació i, a la llarga, destriarà el gra de la palla. Per damunt de tot, personalment, considero que escriure ennobleix i desplega l'esperit i la intel·ligència i demostra que el qui ho fa té alguna cosa per dir. Què hi ha de mal que s'escrigui molt? Tant de bo hi hagués cada vegada més gent amb afanys literaris. Segur que faríem petits descobriments. Jo, en pocs dies, n'he fet diversos. La senyora que ve a fer feines a casa em va revelar, no fa gaire, que havia escrit una novel·la i que me la donaria a llegir. Es titulava Quiero ser feliz, un títol que ja era tota una declaració d'intencions. I, efectivament, l'argument, sense gaires complicacions, portava a valorar sempre la part positiva de les coses. No sé com s'ho ha fet, però la hi han editat i el dia de la presentació a Lloret, en la qual vaig participar, va omplir la sala d'actes de la biblioteca municipal, que gairebé no s'omple mai ni portant literats de reconeguda solvència. L'autora, la Victòria Cuesta, fent honor al títol, estava feliç. Només posava un punt de tristor a l'acte l'absència de la seva germana Manoli, una persona de caràcter bellíssim, que estava en fase terminal i moriria al cap de pocs dies. Un altre cas: la meva companya de magisteri Esther Vila em sorprèn un bon dia explicant-me que escriu novel·les d'intriga. Més tard m'assegura que l'Editorial Gregal li publica la primera i em demana que la hi presenti a la Llibreria 22. Llegeixo, és clar, Els bessons a la finestra, i m'ho passo bé amb una trama que et fa estar pendent del que passa i entra en l'anàlisi del perfil psicològic dels diversos personatges. Finalment, un amic de Tordera, Carles Vinuesa, que havia treballat de fuster al taller del meu pare, decideix aplegar els seus poemes de Nadal que ha enviat al llarg de vint-i-cinc anys als seus coneguts més apreciats, i l'ajudo a confeccionar el llibret, que titula Missatges nadalencs. Són versos sortits del cor d'un creient de pedra picada. Benvinguda, doncs, aquesta producció inesperada que ajuda a fer-nos la vida menys indiferent. Això sol ja és un mèrit.