Massa ginys

No és pas allò que predicava el gran monsieur Rousseau, que combatia els aspectes bàsics de la civilització perquè el seu ideal era tornar a la vida primitiva dels pastorets i pastoretes que toquen el flabiol i viuen de llet crua i d'arrels. Monsieur Rousseau practicava una forma de cinisme secret, perquè mentre demanava destruir tot allò que tenia flaire de progrés, avanç o cultura, bevia sense mesura acompanyat, tal com ell deia, “de les meves peres i els meus formatges, uns gots de vi de Montferrato espès que quasi podria mastegar-se, i que em feia el més feliç de tots els golafres”.

Però sí que un servidor està convençut que tant de progrés tecnològic, tants automatismes i tanta ecocinèsia, van en detriment del nostre cervell, contra la lliure voluntat i contra la memòria. De moment ja m'he fet treure del cotxe aquell sonor avís emprenyador que et va burxant el cuc de l'orella mentre no et posis el cinturó de seguretat; ja sé que m'he de posar el cinturó, però ho faré de pròpia iniciativa. El pip-pip de la nevera si et deixes la porta oberta, l'encesa automàtica dels llums del cotxe als túnels, el corrector de textos a l'ordinador... No estic per ginys que em conviden a no pensar, a dir-me a mi mateix que no cal que em preocupi de res perquè la tècnica, amb els seus sensors, alarmes, detectors, etc., ja es va ocupant de tot, talment com solucions que arriben abans del problema. Sovint, a uns certs nivells de menudesa, penso si no hi ha en la nostra societat uns senyals clínics que consistirien a resoldre dificultats que no s'han plantejat, a respondre preguntes que ningú no ha fet i a satisfer desitjos no expressats. Una invasió en tota regla, vaja, una forma d'esclavatge amb aparença amable, imposada en nom d'un progrés que cada dia ens fa més pobres per excés d'imatges, d'impressions, de facilitats i de comoditats.

I també, és clar, estic contra una certa mena de ciència que de vegades m'ataca el lliure albir, el pensament íntim. Com a exemple només: ara no ens hem de preocupar pel temps, perquè els meteoròlegs ja preveuen i cavil·len per nosaltres. Ara plou perquè ho diuen a la tele. Surto al carrer i parlo de la pluja amb un vianant. “Mira com plou” – que jo li dic. “Sí, ja ho van dir a la tele” – em respon. Ja em perdonaran els homes i dones del temps: quan s'equivoquen ostensiblement (més d'una vegada ha passat) m'alegro que la ciència no sigui tan exacta o segura com ens voldrien fer creure. I parlant de l'assumpte ara que hi som, la ciència mèdica ha avançat tant que ja no hi ha ningú que estigui sa del tot. Mira què hi hem guanyat.