Quatre tresors

Quatre recomanacions, quatre, en un final d'any certament espectacular per a la literatura i la llengua catalanes. S'ajunten, en les prestatgeries de novetats, quatre obres singulars, robustes, fruit de molts anys de treballs i esforços, de bogeries individuals, d'obcecació lingüística, de col·lectives aportacions. Comencem per la primera, que és i serà criticada, que té punts on tots ens atrevim a opinar i que tots hauríem de tenir a l'abast no pas per una simple consulta de dubtes sinó per comprovar (hauríem de palpar-la) que la llengua es manté viva i sòlida, cent anys després de la gramàtica de Fabra. La de l'Institut d'Estudis Catalans, prescriptiva i exhaustiva, arriba després de la polèmica dels diacrítics i també genera discussió. Devem ser el país del món que més es pot barallar per l'ortografia i la sintaxi, amb permís dels francesos. Deia “bogeria individual”. És el cas de Miquel Desclot i el Cançoner de Petrarca, en la primera edició sencera que s'edita en català. Amb més o menys dedicació, Desclot ha trigat més de vint anys a llegir, interioritzar, estudiar i traduir els quasi vuit mil versos del poeta toscà, una tasca que, com va dir Josep Lluch, editor del Grup 62, “és una fita històrica”. Com ho és, també, la primera publicació en paper del digital Núvol, que ja havia editat plaquettes, opuscles, estudis, assaigs i narracions en format electrònic (amb un disseny elegant i discret, eficaç i sòlid) i que ara debuta com a “casa editrice” amb totes les traduccions de Shakespeare que ha fet Joan Sellent al llarg de la seva carrera. Uns textos fonamentals, per ser de qui són i perquè Sellent ens els fa arribar a peu d'escenari, amb devoció per la llengua i apassionament pel teatre. I, “last but not least”, l'inici de l'obra (quasi) completa de Carner, recollida, analitzada i anotada per Jaume Coll, filòleg de pes, marmessor literari i conversador insadollable, que assenta les bases d'un treball herculi. Quatre peces imprescindibles, necessàries. Quatre regals que són un tresor.