A favor de la premsa en paper

Tinc la sort de treballar en una ràdio, de col·laborar en un programa de televisió, de publicar en un diari digital i d'escriure aquesta columna en paper un cop cada quinze dies. Si alguna cosa he après de tot plegat és que els llenguatges i els ritmes són diferents per a cadascun dels quatre suports. En el cas de la premsa digital, els articles es poden anar renovant i modificar infinitament fins al punt que pots arribar a esborrar allò publicat. La premsa escrita és menys immediata però per contra manté aquell prestigi tan arriscat de paraula publicada, paraula eterna. Dilluns a la tarda va començar a circular la notícia que Alfons Quintà i Victòria Bertran havien aparegut morts a casa seva. Després, que tenien un tret cadascú. I més tard, que hi havia una nota. A mesura que s'anaven sabent coses també s'anava acostant l'hora de tancament d'edició, aquell límit horari que cap diari en paper no pot traspassar. Ha de publicar allò que tingui en aquell moment. I amb tot el rigor, és clar. Per més indicis que es tinguessin, a l'hora de portar els diaris de dimarts a impremta (dilluns a la nit) no es podia afirmar categòricament que hi havia un assassinat i un suïcidi. No va ser fins dimarts al matí que es van conèixer el contingut de la nota i les primeres conclusions dels Mossos que confirmaven que sí, que Quintà va matar Bertran i que després es va suïcidar. Si volia ser rigorosa, la premsa en paper no podia culminar l'explicació del crim fins l'edició d'ahir dimecres. Què va passar durant tot dimarts? Que alguns articulistes digitals van atacar els seus col·legues en paper perquè els seus articles publicats no eren prou durs amb l'assassí Quintà. Però és que a aquella hora no podien ser-ho! Per més que s'ho ensumessin, s'havien de cenyir als fets confirmats. I si havia estat un robatori? Efectivament va ser un crim masclista. Però per sort per al periodisme, aquell dimarts el paper va optar per la veritat del moment abans que per la pressa irreversible.