De set en set
És el tiberi!
Un diari i una televisió dels Estats Units han fet tabola a propòsit del tió caganer i dels caganers de pessebre. És un èxit de la diplomàcia secreta de Catalunya? Si és així, cal aclarir que la dèria escatològica és l'efecte natural de la dèria bromatològica. L'escatologia (estudi dels excrements) està lligada a la bromatologia (ciència dels aliments). El cicle nadalenc s'escola vinculat a la teca i al tiberi, dos mots sense parió en altres idiomes. Expressen conceptes dels quals no és fàcil saber-ne l'origen etimològic. La teca és el sinònim de menjar que disposa d'una literatura culinària de més respecte, sòlida i digna. Ignasi Domènech, el gran mestre de la cuina mesocràtica barcelonina d'abans de la guerra, va consagrar el terme en posar el títol de La teca al seu tractat de receptes casolanes. El tiberi és una altra cosa. És l'àpat opulent i suculent, pletòric, exuberant. És probable, com deia el savi Joan Coromines, que aquesta paraula entrés a la nostra llengua en honor de l'emperador Tiberius i les seves orgies llegendàries. Però ni el tió fuetejat per la mainada ni la figura del pastor que evacua damunt la molsa formen part de les nostres tradicions amb arrels més velles. En la memòria urbana més viva no hi ha rastres familiars de tió. En el pessebrisme neoclàssic, romàntic i noucentista no hi trobareu cap figura que vagi de ventre. Si volem que a l'estranger ens facin cas en tot, hauríem de proscriure del nostre univers simbòlic les icones de l'imaginari caganer.