Un any que recordarem

Hi ha una paròdia que cir­cula per la xarxa que a mi em fa molta gràcia i als meus amics menys. En el vídeo s'hi veu George W. Bush, carac­te­rit­zat per Will Fer­rell, al seu ranxo de Texas. El cap de comu­ni­cació li fa gra­var unes parau­les sobre el canvi climàtic que el pre­si­dent ni entén ni amb prou fei­nes sap pro­nun­ciar. Tall. Després d'uns minuts hila­rants de monòleg sur­re­a­lista, el fals Bush s'atura i se sin­cera: si vol que li digui la veri­tat, no sé de què estic par­lant. Tall. Reprèn: els libe­rals m'estan fent sem­blar dolent uti­lit­zant coses com... fets i dades científiques. Nou tall. Senyor pre­si­dent, no pot dir això perquè els fets són... això, reals, incon­tro­ver­ti­bles. Bush, amb un som­riure irònic: I com ho saps tu això, eh? El vídeo acaba amb Bush-Fer­rell sor­tint cor­rents perquè arrenca el par­tit dels Ran­gers per la tele.

La con­cepció moderna de la ciència i del conei­xe­ment s'ha basat durant segles en la idea que les malal­ties, la injustícia o la desi­gual­tat podien ser com­ba­tu­des a par­tir de l'anàlisi raci­o­nal de les cau­ses, l'ela­bo­ració d'unes hipòtesis de fun­ci­o­na­ment del món i la reco­llida de dades. Aquesta és una apro­xi­mació que, òbvi­a­ment, con­venç els acadèmics i els per­fils més edu­cats de la nos­tra soci­e­tat. No en va és el que se'ns ense­nya a les esco­les i repli­quem a les uni­ver­si­tats.

Després d'anys de moder­ni­tat tàcita­ment accep­tada sem­bla, diuen, que les coses estan can­vi­ant. Com un nou cop de pèndol de la història, l'any que ara acaba ha estat a Occi­dent l'any del tri­omf de les pul­si­ons primàries (Bre­xit, Trump, crisi ins­ti­tu­ci­o­nal a Polònia, fallit referèndum d'Itàlia...). A Ori­ent, el recor­da­rem per les imat­ges del pre­si­dent de les Fili­pi­nes van­tant-se d'assas­si­nar busca-raons; o el del descrèdit de la democràcia libe­ral cari­ca­tu­rit­zada tant a la Xina com a Rússia gràcies a Trump. Una part del pla­neta, doncs, d'una manera o d'una altra ha abraçat el camí de les emo­ci­ons i, tot sovint, el del menys­preu a les dades i als seus por­ta­veus acadèmics o científics. Un fet, però, que no podem veure només com un menys­preu de classe, com alguns s'entes­ten a repe­tir, sinó com un crit d'urgència davant la inca­pa­ci­tat del poder polític, lli­gat a l'econòmic i mediàtic, per tal de resol­dre els pro­ble­mes de les nos­tres soci­e­tats.

El 2016 més que l'any del tri­omf de les emo­ci­ons nega­ti­ves, ha estat el de les urgències i el de la des­con­fiança pro­funda cap a la glo­ba­lit­zació i els seus supo­sats bene­fi­cis. Per als que estem en el bàndol de la democràcia, els que riem de l'acu­dit de Bush i no ente­nem el vot a Trump, cal enten­dre-ho com un recor­da­tori de la neces­si­tat de resol­dre els pro­ble­mes que impe­dei­xen pro­gres­sar les nos­tres soci­e­tats. Dei­xar anar les emo­ci­ons, com ens recor­den contínua­ment els mit­jans, ens pot dur camí del con­flicte. No escol­tar les pors que s'hi ama­guen al dar­rere ens por­tarà pel mateix camí.