Un llibre oblidat

Cap de setmana a Llavaneres. En arribar a casa m'adono que he oblidat a Barcelona els dos llibres que porto entre mans. Com omplir les hores? M'acosto a les prestatgeries on jeuen, oblidats, molts llibres que, per casualitat o per designi, han quedat relegats a una ubicació secundària. N'escullo un: Lo que han visto mis ojos. Crónicas de la España republicana, d'Elena Ribera de la Souchère, amb presentació de Juan Goytisolo i pròleg de José-María Ridao.

De l'autora, nascuda l'any 1920 al si d'una família pirinenca repartida als dos costats de la serralada, ens diu Juan Goytisolo que cap espanyol jove no coneix avui el seu nom, però per a un grapat d'universitaris de començaments dels cinquanta, lectors furtius dels setmanaris i revistes francesos d'esquerra, va ser un punt de referència obligat, ja que ningú com ella prestava atenció a una Espanya sumida en el silenci de la dictadura. Goytisolo recorda a Coto vedado la seva primera trobada i la descriu com “una dona d'una quarantena d'anys, pàl·lida, prima i angulosa, amb un sobri però elegant perfil de medalla, portant un ajustat i adust vestit sastre amb camisa i corbata.” Destaca el seu “lliurament total i desinteressat a la recuperació de la llibertat i la democràcia a Espanya”, el que li va fer estar en el punt de mira d'Antonio Juan Creix, el cap més temut la Brigada Política Social.

En el pròleg, José-María Ridao escriu que, com tants altres joves contemporanis de la rebel·lió militar contra la República, Elena de la Souchère va sentir que la seva obligació era venir a Espanya i fer front als rebels. I així ho va fer: va venir, va mirar, va veure i va entendre. Va entendre, en primer lloc, que res, absolutament res, podia justificar les matances perpetrades, i, en segon terme, que els extremistes d'un bàndol i de l'altre –“pretorians” i “revolucionaris”, en expressió de l'autora– van acabar apropiant-se de la situació. De manera que –en resum de Ridao– “una República democràtica (va ser) víctima d'una revolta militar i, tot seguit, dels qui, aixecant la seva bandera, perseguien les seves pròpies finalitats revolucionàries”, fins al punt que “la manera amb què es conduïen els dos contendents proporcionava notícies precioses per justificar algunes decisions políticament equivocades i moralment insostenibles (de les potències democràtiques), com la no-intervenció”.

 “L'ensorrament estructural (de l'Estat) –escriu De la Souchère– va donar via lliure a la violència a les dues zones (“roja” i “nacional”). Si entenem per “revolució” la interrupció de la legalitat i el desencadenament del terrorisme, les dues zones eren preses de la “revolució”, que tenia el seu origen en la revolta dels pretorians. Era la conseqüència, no la causa, com en ocasions s'ha pretès assegurar”. Davant la desaparició de l'Estat, ja no hi va haver obstacle que contingués l'odi i les revenges personals. Minories organitzades –falangistes i carlins per un bàndol, sindicalistes de diverses tendències per l'altre– van imposar la seva autoritat a la majoria desorganitzada, fins que va arribar l'etapa del terror organitzat.

Molts anys després, en resumir i publicar els seus records i idees sobre Espanya i la seva guerra, De la Souchère arriba –més enllà del revisionisme i de la recuperació de la memòria històrica– a una conclusió que pot resultar útil en l'actualitat: sense l'enfonsament de l'Estat a les dues zones i la “revolució” subsegüent també a ambdues, “la classe mitjana no s'hauria adherit a l'statu quo franquista per temor que tornés a sorgir la violència”. I van ser “aquesta gran por de la classe mitjana i la divisió de l'esquerra, els dos fonaments del règim franquista”. De la qual cosa es desprèn que el fracàs de l'esquerra davant la dreta, en el seu projecte de canvi, té sempre dues causes principals. Una: la seva incapacitat per abraçar un projecte unitari de totes les esquerres. Dues: l'excés “revolucionari”, si més no verbal, que fa por a la classe mitjana. És a dir, els grans enemics de l'esquerra són la desunió i l'excés.