Mort a ‘Star Wars'

Ha estat molt sentida i divulgada la mort de l'actriu americana Carrie Fisher. Fins i tot ha aparegut la seva fotografia a les portades dels diaris més importants. No la coneixia de res. Últimament només es moren famosos dels quals no tenia notícia. Diuen que Fisher interpretava un paper central en la sèrie Star Wars. Vaig veure'n el primer capítol, i no vaig reincidir, principalment perquè em van caure antipàtics dos robots que hi sortien, i no me'ls volia retrobar. La realitat és que Star Wars em va atrapar a contrapeu: era massa gran per deixar-me conduir per un argument d'aventures que vaig judicar infantil. Jo venia de 2001 de Stanley Kubrick, l'eslògan de la qual assegurava que, per superar-la, la pròxima vegada que es volgués filmar una pel·lícula de ciència-ficció o de l'espai s'hauria d'anar a fer en escenaris naturals. Els escenaris de Star Wars em van semblar de pessebre, i hi sortien una mena d'espases que eren com els fluorescents de la cuina de moltes cases. Alec Guinness hi tenia una intervenció. Em va fer una mica de pena veure l'amic de David Lean deambulant per l'espai amb una capa després d'haver-lo admirat a El pont sobre el riu Kwai o en plena revolució russa. Lean el va reclamar perquè fes el paper de capellà protestant a La filla de Ryan, però Guinness s'hi va negar perquè aquells dies s'havia convertit al catolicisme. Després, en les seves memòries va renegar de Star Wars. Va dir que hi havia participat només pel sou que li havien ofert. Lean devia ser més avar. Els diners fan creients i apòstates.

Sospito que el director de Star Wars va escollir Guinness perquè fos un reclam per als que ja teníem una edat i el coneixíem. En mig de tants actors desconeguts, entre ells la tal Carrie Fisher, Guinness feia la funció de Marlon Brando a Apocalypse now: una picada d'ull als espectadors veterans. Pel que fa a mi, l'ullet de Star Wars no va servir de res.

Ara Dagoll-Dagom presenta amb èxit la versió teatral de Scaramouche. Està basada en una pel·lícula d'espadatxins que tampoc no és de la meva època, sinó de la dels pares. Ara ho veig: la meva generació és la de les pel·lícules d'art i assaig, la de les baluernes de pensar, la de Marlon Brando fent papers d'existencialista i la del Bergman místic i el Godard estripat. En un extrem vital i l'altre, les espases d'atrezzo dels pares i les fluorescents dels fills. Star Wars no la vaig entendre. Alec Guinness confessa que tampoc. “Quan no entens un anunci comercial és que el producte no està pensat per a tu”, em va dir un dia un jove. Star Wars no estava feta per a mi ni per a l'actor convidat. Ara, una confessió: molt bonica, molt suggeridora, però encara és l'hora que hagi d'entendre ben bé 2001 de Kubrick.