Felices vigílies

Talleyrand, perdonin, va escriure que “qui no ha viscut els anys previs a la Revolució no pot entendre com és de dolça la vida”, i Bernardo Bertolucci, ara vituperat per l'escena de la violació de L'últim tango a París, va posar la frase a l'encapçalament de la seva pel·lícula Prima della rivoluzione. D'allà l'he treta, de fet.

L'asseveració ve a dir allò tan sabut i viscut: que són més estimulants i dolces les vigílies que els dies de festa que les segueixen i justifiquen. El cristianisme i el judaisme n'han estat molt conscients, i si no hi afegeixo altres religions o cultures és perquè les desconec, encara que em sembla que deu funcionar igual: la revetlla de Sant Joan, les vespres pasquals, la nit de Cap d'Any, el divendres previ al sàbat, el mateix dissabte nostre... La vigília de Reis no supera el dia de Reis, i pocs dissabtes, el diumenge. El diumenge és vigília de dilluns i això fa feliços molt pocs. “És més forta la Nit de Nadal”, exclama Sagarra al seu Poema. Ara aquesta nit, que Sagarra se la imaginava a casa i en la qual Salvat-Papasseit hi detectava “tot l'enyor del demà”, s'ha començat a celebrar a Catalunya amb grans sopars i trobades familiars, en part per importació castellana o andalusa, en part perquè hi ha cada cop més famílies de composició mestissa. Tradicionalment la Nit de Nadal a Catalunya quedava reservada a la missa del gall, freqüentada aquell dia fins i tot pels que no anaven mai a missa. El dia de Nadal ja complia la funció de vigília, la de Sant Esteve, i no necessitava ell mateix una vetlla vespertina de caràcter festiu. Som, o érem, austerament refractaris a les duplicacions.

Bé, estem immersos la revolució dels somriures, que és com hem convingut a anomenar la de la independència de Catalunya. ¿La revolució és ara, o ara ens trobem a la vigília? Si és ara, res a dir-hi: patim totes les incomoditats que una revolució comporta: un govern estatal a l'ofensiva i la defensiva, jutges amunt i avall perseguint i detenint independentistes, entre ells càrrecs electes, insults als mitjans de comunicació, espionatge... i esperin-se. Si, en canvi, ens trobem a la frase prèvia, en la prima della rivoluzione, ¿on són les dolçors que Talleyrand prometia i que Bertolucci il·lustrava? Què s'ha fet dels somriures? Quan ens reunim davant els ajuntaments per protestar d'una detenció, quan ho fem davant el Palau de Justícia, tots presentem molt mala cara i allà no somriu ningú. Quedem que ja som en plena revolució? No ho sé.

Talleyrand parlava d'“anys previs”. En van uns quants i hi ha hagut de tot: temps de riure i temps de plorar. Diuen que aquest que avui acabem serà l'últim i que la festa serà l'any que ve. Bé, doncs aquesta nit de vigília brindarem i tirarem serpentines “en encesa espera” perquè així sigui.