Directes al referèndum

En els darrers dies hi ha hagut molt interès a fer creure que l'independentisme ha retrocedit respecte al 2014. Bé, el cert és que a alguns els agradaria que retrocedís no gaire més, al 2009, per exemple, quan els que lluitaven per un estat independent eren, comparativament, quatre gats i molts cops mal avinguts. Però la realitat és que això no ha passat pas. Ahir mateix, l'independentisme va fer un pas important amb l'anunci que la llei de transitorietat, la que ha de donar el suport jurídic necessari a tot el procés cap a la República catalana, és ja una realitat. L'anunci d'ahir certifica el que l'independentisme sap, encara que a vegades maldi per anar més de pressa, potser massa, perquè tot necessita el seu temps: que tots preferiríem que Mariano Rajoy fos com en David Cameron i que la sortida fos un referèndum acordat, com a Escòcia, però que això no és així, que la qualitat democràtica de l'Estat espanyol –que processa per sedició, un delicte que només existeix en cas que hi hagi violència, un regidor per les seves opinions– és la que és i que cal treballar per a altres escenaris.

I això, justament, és en el que es va avançar, i molt, ahir. L'escenari més factible a hores d'ara és la unilateralitat. Bé, la unilateralitat respecte a l'Estat espanyol, que no respecte a la resta del món, que és qui li ha de donar legitimitat. En aquest sentit, Xavier Domènech, el líder d'En Comú Podem a Madrid i, segurament, també el cap de llista del nou partit d'Ada Colau a Catalunya, ahir va ser prou clar: el seu partit podria donar suport a un referèndum “efectiu”, és a dir, amb garanties de participació i internacionals, però sense acord amb l'Estat.

De la cimera prenadalenca tothom n'ha fet la interpretació que li ha interessat, inclosos els mitjans de comunicació. Però la realitat és tossuda i el temps corre, i corre cap al setembre, cap al referèndum. Cap al “referèndum o referèndum”, és a dir, o pactat o unilateral, que és el que volia dir aquella frase. I ahir Junts pel Sí i la CUP van demostrar que se segueix treballant, tot i la remor de fons.