Jordi Dagà

La nit de Sant Esteve em va deixar dues fiblades molt doloroses. En poca estona vaig saber la mort del bisbe Jaume Camprodon i la del figuerenc Jordi Dagà Sancho. Sobre la mort del bisbe Jaume, subscric del tot les paraules que li ha dedicat lúcidament el senyor Enric Mirambell: “Va ser menys temut, igual de respectat i més estimat” que els seus predecessors.

Sobre Jordi Dagà puc dir que érem amics. El vaig conèixer quan vaig entrar a fer classes a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, els curs 1972-1973. La Universitat bullia; era una universitat nova, fent-se, convençuda que canviaria el paradigma del sistema universitari i amb voluntat d'establir un sistema de contractació del professorat lluny de l'escalafó funcionarial. Però, sobretot, era una universitat altament polititzada, com totes, vibrant pels esdeveniments que afeblien cada dia més el franquisme. En aquell context, el PSUC, on militava en Jordi, era una força tranquil·la, capaç d'analitzar el context i la correlació de forces i proposar sortides cap a l'assoliment de la democràcia. En Jordi era un destacat dirigent estudiantil a la UAB i a fora. Per la seva activitat política va patir comissaria, presó i represàlies diverses. En Jordi era de caràcter obert, vitalista, d'un optimisme i un entusiasme desbordant que aplicava a totes les facetes de la seva vida. Hi afegia també passió; era un apassionat sense límit. Com molts amics seus, de la secció universitària del PSUC va triar el camí de l'empresa on va excel·lir en diversos camps, en què aplicava els seus coneixements del món sindical i polític per a la resolució justa de conflictes.

Molts trobarem a faltar la seva passió per tot i el tren de Figueres, més solitari, recordarà sempre una bella història d'amor que la Carme i els seus fills guardaran com un tresor.