Tribuna
Clar i català
Qualsevol persona, de manera conscient o no, pot esdevenir influïda per determinats vincles familiars, per la relació amb militars de l'antic règim, per l'apropament amb les FAES o amb la Falange Española, cosa que –inexorablement– marcaria el seu tarannà social i polític. Això és una hipòtesi factible. No obstant, les d'arrel inqüestionablement democràtica que directament o indirecta vàrem lluitar contra la dictadura franquista, coincidim sense fissures que el partit (l'Alianza Popular, més tard rebatejada amb el nom de Partido Popular) que va fundar un dels exponents del franquisme, Fraga Iribarne, en temps de la mal anomenada transició democràtica, és un partit d'arrels dictatorials i sense cultura democràtica, on es troben agrupats la majoria dels descendents de l'antic règim o dels propers a la ideologia franquista, i també aquells influenciats per la hipòtesi inicial esmentada.
Tots ells, amb l'Aznar al capdavant, varen votar no a la Constitució del 1978 perquè era excessivament permissiva (?). Ara, però, que controlen el poder, no volen ni sentir a parlar de reformar-la, ja que, sense la separació dels poders, el TC, l'Audiencia Nacional (l'antic temible Tribunal d'Ordre Públic) i la Fiscalia de l'Estat són els instruments que utilitza l'executiu de Rajoy per judicialitzar la política, especialment contra Catalunya, i fer-la permissiva per a corruptes i financers (molts d'ells militants o afins al PP). Una manera de governar dictatorial, inherent en la cultura castellana i en els governs espanyols, que afavoreix les oligarquies, perjudica les classes desafavorides i persegueix el fet de posar estelades als ajuntaments o cremar una simple foto del Borbó de torn. Una Espanya que, cada cop més, s'assembla a la Turquia d'Erdogan i que és on hi ha menys llibertat d'expressió de la UE.
Amb l'arribada del PP al poder, aquella incipient democràcia debilitada pel 23-F del 1981 ha deixat pas –subtilment– a una dictadura parlamentària, on l'obstinat i autoritari Rajoy, al governar amb els suports dels neofranquistes de C's i d'un PSOE del gran guru Felipe González, de conegut tarannà gens demòcrata, no vol entendre que la democràcia no “sorgeix de la llei sinó de la voluntat del poble”. Exemple: Rajoy i l'omnipresent Sáenz de Santamaría s'han omplert la boca parlant de diàleg amb el govern de Catalunya (mentida!). De moment, no hi ha hagut cap altre “diàleg” que les sentències (constants) del TC i un seguit de requeriments judicials de càrrecs electes (des de membres del govern fins a la presidenta del Parlament i diferents regidors). El seu “diàleg” podrà enganyar molts espanyols, però no els catalans que aplicarem la metàfora d'en Joan Coma: “Per fer la truita, primer s'han de trencar els ous.”